Com matar un referèndum

Utilitzar fins a la nàusea un mot, no sempre l’enriqueix. Això ens ha passat a casa nostra. El referèndum és avui dia una fita, no un mitjà per assolir-ne una altra. Convençuts els seus defensors de què la independència no és factible a curt termini, el referèndum, junt amb l’amnistia, són els mantres que ressonen a totes les capelles i capelletes. Però a vegades l’ús deforma o malmet l’eina. 

En efecte, si pensem exclusivament en una consulta vinculant sobre un fet de “caixa o faixa”, irreversible i comportant greus canvis (a millor o a pitjor, segons es miri) per a la societat, hi ha una premissa que s’hauria de valorar: que la gent sàpiga el que vota i ho faci a consciència.

Aquí és on potser es manifesta més el pas del temps respecte al projecte. Té tanta força mediàtica, s’ha pres com a símbol de tantes coses, la majoria de forta càrrega emotiva, que gran part dels qui el reclamen es queden aquí. I el referèndum no és l’estació terminal, sinó una de pas cap a ella.

En qualsevol de les eleccions que tan habitualment fem per aquí, cal tenir present com n’és d’important que cada votant sospesi bé el que vota, que no es deixi portar pel sentimentalisme, per l’anècdota o per qüestions secundàries; que tingui present com ha estat la trajectòria dels que fins al moment han manat, com han complert, o no, el que prometeren, i fins a on és creïble el que prometen per al futur. També com i què prometen els candidats a substituir-los. Aquí hi ha una manipulació de les emocions que fa molt mal. S’abusa excessivament de tocar la fibra sensible, en especial per part dels qui saben del cert que no manaran. Demanar l’impossible (la república ho és ara com ara) pot crear una imatge de valentia, de visió, fins i tot d’heroisme, que pot arrossegar gent, però que en el fons, com que no es complirà, no obliga forçosament al qui ho ha promès, atès que hi haurà mil raons per a l’incompliment. La decepció en la gent durarà més que els breus esgarips a la premsa i s’estendrà, injustament, en tot l’àmbit polític.

Tanmateix, s’insisteix cada vegada més en radicalitzar emocionalment el terme. I això allunya de qualsevol possibilitat de raonament. No sols els líders no s’escolten uns als altres, és que tampoc es planteja aquest debat a l’interior de la ciutadania que hauria de pronunciar-se. A més radicalització menys raciocini.

I, sincerament, crec que és imprescindible generar un debat serè i equànime que vagi calant en el criteri de les persones. S’hauria d’evitar que, quan es parla de referèndum, la gent es digui: “votaré que sí a la independència, per la tornada dels exiliats”, o “votaré que sí perquè Espanya ens roba”, i no cal dir per totes les exageracions i mentides dites ara fa quatre anys. Seria possible que el planteig fos amb relació a com es gestionaria la sanitat, l’educació, i l’economia (que no tindria els Fons de Recuperació europeus)?, que es tingués en compte la irreversibilitat de la decisió, que no cabria un retorn si en un moment donat ens adonéssim que qui mana també ens roba o enganya o simplement és maldestre?

Com votarà un pagès del Segrià: en funció de tenir accés a les ajudes de la PAC, o només en funció del rebuig a les maldestres accions judicials del jutge Llarena? O els passejants rituals de la Meridiana: pensaran en la solidesa de les seves pensions, o en l’última fantasia de qui es proposa desenvolupar una economia nacional a ritme de l’especulatiu bitcoin?

És evident que una avaluació com la que proposo, refredaria a molts partidaris actuals del referèndum (que pràcticament són els del sí). És per això que s’insisteix a menystenir i refredar la capacitat de raonament dels ciutadans. Però, fins i tot pensant a favor de la consulta, crec que s’equivoquen, perquè aquesta reducció del concepte només el fa més inviable. Seria suïcida llançar-se a una consulta vinculant i irreversible amb l’electorat pres per una emotivitat populista i maniquea.

Decidir el futur d’una nació és molt complex, requereix consensos i també coneixement profund dels pros i contres de cada opció. Just el que fins ara se’ns ha amagat. Els qui ara utilitzen el referèndum com arma llancívola que els aporti beneficis a curt termini, en el fons, l’està matant.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

One thought on “Com matar un referèndum

Deixa un comentari