Els fenòmens de violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de “Kale borroca” a Euskadi en la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època, sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència de baixa intensitat a l’àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.
Recentment hem comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l’ordre, per part de nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d’èpoques passades ha estat l’elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació, especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos d’audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en espectacle televisiu.
Fets posteriors d’actuacions desmesurades d’aquest tipus es van donar també per l’entrada a la presó d’un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi un ampli seguiment mediàtic.
Últimament els fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència desplegada amb motiu dels “botellons” que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i que acaben amb grups d’aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i finalment dirigint-se directament a atacar les forces policials que tracten de dissoldre’ls.
Podem dir que hem anat passant d’una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que podríem denominar una “banalització de la violència”.
Evidentment aquest procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i polític que l’envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a les normes de convivència i a l’autoritat de les forces policials responsables de l’ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament, es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i l’Estatut. O el fet que des del poder polític català s’instés la desobediència i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el govern d’una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es difon? Si això a més compta amb l’aplaudiment i la difusió per part de mitjans de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes de violència i per contra s’analitzi críticament l’actuació de les forces d’ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de comunicació.
Però el tema es pot reduir únicament a l’actuació dels governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s’estan estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els nivells d’alcoholèmia va declarar “Les copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa’m que les begui tranquil·lament….i qui t’ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un clar desafiament a les normes implantades per la DGT.
I no hi ha dubte que aquest plantejament d’exaltació del dret individual a fer el que es vulgui ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l’últim període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar lleis com la d’Educació o la futura Llei sobre lloguers d’habitatge. El cas més exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la Covid-19, tot això sobre la base d’una inalienable defensa de la llibertat individual. És aquesta concepció de la primacia de l’individualisme, per sobre de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes de l’Estat d’Alarma. I és aquesta primacia de l’individualisme, convertit en dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.
No hi ha dubte que els exemples d’actuacions de desobediència per part de responsables polítics tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l’autoritat que són les forces policials.
Cal responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes tracten de justificar aquests brots de “violència nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar sobre la base de dir “que els joves han sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert amb la pandèmia i una gran majoria s’ha comportat de forma socialment responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb la falta d’oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i socials, ja que aquesta explosió de “violència narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d’oci nocturn. Les explicacions i justificacions “buenistes” d’alguns articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la situació.
Cal dir i repetir fins l’avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat “esclat social”. Actitud molt diferent de la d’aquests joves de molta millor condició social que provoquen les “violències del botelló”.
Confondre en els mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de contenidors amb la defensa de llibertats com la d’expressió o altres o ara amb l’explosió d’una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental. Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els responsables d’ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria de reflexionar sobre això.
Ja és hora de que des de l’esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis quan s’albiren canvis “apareixen els monstres”.
Manel García Biel
Economista, sociòleg i membre de CCOO
manelgarciabiel.blogspot.com
@ManelGBiel
