A LA TAULA I AL LLIT, AL PRIMER CRIT

Escric això el dia 15 de setembre, quan s’enceta la Taula de Diàleg entre els governs espanyol i una part del  català. Fa un temps que ha sorgit també la proposta socialista d’una taula dels partits catalans de tot l’arc parlamentari. Avui també, faig la presentació del meu llibre Participar hoy – Notas para una participación eficaz. Salvant les distàncies, que són enormes, podem relacionar els tres fets? Pel que fa els components de la Taula, no gaire. Si en el llibre el que s’analitza és el pas que fa una persona per aplegar-se amb altres i assolir un objectiu comú (sigui fer un concert, millorar el medi ambient o protegir les pensions), a la Taula hi ha com a mínim  tres objectius força divergents: apaivagar el vesper, aconseguir rèdits estructurals que justifiquin l’aposta i, un tercer, detestable, que és  dinamitar la trobada. Quins serien els de la proposta de taula catalana? Evidentment és necessària, tant o més que l’altra, i entre elles no s’exclouen sinó que es complementen, però potser patiria dels mateixos inconvenients.

És llei de vida, i perjudicial per al país, que els governs i els partits polítics estiguin més pendents del curt termini i de les manifestacions (mitjans, xarxes) que els jutgen i condicionen, que d’establir una evolució sòlida i coherent de les seves actuacions que portin a una millora del bé comú. Això els obliga a una escalada de gestos cada cop més ampul·losos, radicals i estèrils, que només condueixen a un descrèdit de la política i, per extensió, de la democràcia, aquella que reflecteix precisament la implicació i la participació de la ciutadania. Només cal veure l’augment de l’abstenció i, entre els vots, el creixement de les opcions populistes.

Agafant el tema de la participació com a fil conductor, un bri d’esperança sorgiria de la possibilitat de diàleg entre persones implicades en els temes a tractar, amplis però concrets, amb diversos posicionaments respecte a la relació Catalunya-Espanya, però no necessàriament obligades al quotidià joc malabar. Des d’un augment del control estatal central fins a la independència, hi ha infinitat de matisos. Imaginem, per exemple, gent pertanyent al Procés Constituent, a Federalistes d’Esquerres i a Societat Civil Catalana (i tants d’altres, és només un exemple), col·lectius de posicionaments divergents pel que fa a la nacionalitat, que tinguessin una sincera voluntat d’avançar en un debat democràtic i respectuós, assistint a una trobada per contrastar opinions. No serien partits polítics ni càrrecs emblemàtics; només gent, amb interès i preparació, i amb el desig sincer de millorar la situació de crispació i ruptura social  existent a Catalunya. Caldria que, conscients de la dificultat, els guiés la voluntat de millora, sense haver de passar per aquella etapa del “pitjor”, venuda com a necessària, que se sap quan comença, però no ni quan ni com s’acaba. A més, es podria arrodonir amb la presència de gent d’altres comunitats amb quelcom a aportar al tema, i fins i tot d’algun periodista/moderador d’equanimitat contrastada.

I per fer-ho més fàcil (és un dir), la trobada seria per parlar d’un tema concret, d’actualitat, evitant les volades de coloms globals, d’hipòtesis fàcils de dir però impossibles de explicar el camí que hi condueix, i menys el resultat final. Per exemple: “Sanitat i sistema de relació entre els pobles”, com ho podria ser l’Educació, el corredor mediterrani o els fons covid. Allí,  el moderador podria fer, entre d’altres, preguntes com els exemples que segueixen, que recollissin propostes sorgides d’un ampli ventall de posicionaments, des de la independència fins a una major centralització:

—Com creu que es gestionaria millor la sanitat (amb la pandèmia com a fil conductor), segons el diferent encaix de Catalunya amb Espanya.

O bé: Quina hauria de ser la interdependència, en matèria de Sanitat, entre les comunitats autònomes?, etcètera, etcètera…

I també: Podem comparar com seria la gestió dins de l’Unió Europea, i per tant dins Espanya, respecte a la que es faria des d’una real independència, fora d’aquella.

Hi hauria, és clar, molts inconvenients, dels que em limito a marcar-ne un parell:

—La manca de reflexió i anàlisi prèvies, fruit de l’hàbit promogut de menystenir les propostes d’altri. La immediatesa i la gesticulació han impedit fins ara l’estudi, necessàriament assossegat i equànime, per part dels especialistes de les diverses opcions.

—La por al rebuig dels entorns, polítics i socials, en cas d’arribar a un acord (amb lògiques cessions per les parts) en algun dels punts considerats.

Potser les conclusions no serien gaire sòlides, i per definició no vinculants, però les que es poguessin aconseguir amb un acord entre les parts, deixarien en evidència l’encastellament partidista. Fins i tot, si per part de la ciutadania s’albirés que és possible la possibilitat d’un acord de mínims, degudament argumentat, potser ajudaria a un canvi de capteniment dels polítics.

El contacte rebaixa la tensió, els vasos comunicants igualen els nivells. El que aquí he escrit és difícil, però no impossible. Més enllà dels talibans tuitaires, hi ha una ciutadania que està patint una forta crisi i està tipa de saltimbanquis, que agrairia entreveure, per sobre del fum, el soroll i la pols de tanta bellugadissa, un horitzó de convivència.

Ho provem?

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

Deixa un comentari