L’incendi de les Gavarres portarà cua. No només per l’impacte devastador sobre el bosc –que encara trigarem dies a mesurar i anys a pair– sinó, sobretot, per les responsabilitats que inevitablement s’hi acabaran jugant. Perquè, al final, en aquest país el foc sempre té dos fronts: el que devora hectàrees i el que encén la política.
El detall que ja comença a circular –l’operari que, amb el seu treball amb una serra radial ha provocat l’espurna a partir de la qual es va desencadenar l’incendi– és només la primera peça d’un engranatge molt més complex. Un treballador que feia la feina sota la direcció d’una UTE, que al seu torn era una subcontracta del departament de Territori de la Generalitat de Catalunya. Una cadena prou llarga i complexa com perquè cadascú intenti salvar-se la seva posició traslladant la responsabilitat un esglaó més amunt… o més avall.
És en aquest context que ja podem intuir la batalla que seguirà als efectes de l’incendi. No serà, com caldria, sobre la gestió forestal, ni sobre la precarietat dels contractes, ni sobre la fragilitat dels protocols de seguretat. Serà, com sempre, sobre qui pot convertir el foc en argument polític. Hi haurà qui voldrà assenyalar la Generalitat de Catalunya com a responsable última, talment com si l’incendi fos menys una desgràcia que no pas una oportunitat.
I el debat, inevitablement, es desplaçarà del bosc a les tertúlies, dels bombers als portaveus, de les cendres a les declaracions. El que crema és, en realitat, la temptació de fer del desastre un instrument de desgast polític. I aquesta, malauradament, no s’apaga amb aigua.
Joan Brunet