Hi ha qui va a buscar/caçar bolets amb un rasclet. No li importa que el bosc quedi fet malbé, ni que faci més difícil la reproducció dels fongs. Què li passa pel cap mentre arrasa la natura? Ben poca cosa. És la satisfacció del moment, l’escalf d’una dèria en el foc del no-demà.
No cal dir que, personalment, m’agraden els bolets i alguna vegada he anat a cercar-ne. Però la reflexió anterior m’ha vingut no pels rovellons sinó pels jutges, per la policia, per la dreta barroera i sapastre que ens ha tocat en dissort. En la seva obsessió per descavalcar a l’esquerra del poder, quan només esperant uns pocs mesos i preparant propostes coherents (cosa que no ha fet) en tindria una oportunitat.
Què fa que alguns, bastants, jutges no tinguin cap inconvenient en desprestigiar la tan necessària justícia, ni la policia faci créixer els dubtes sobre la seva equanimitat, requisit per a una acció eficaç i durable. Per no esmentar els polítics que amb frases fetes, preteses facècies sense cap gràcia ni raonament, porten a la gent a caure en el suïcida “tots són iguals”, i que és una de les raons per la gran abstenció existent. Pot cap polític treure pit del seu nombre de votants quan quatre de cada deu no s’expressa amb la papereta? Es pot dir que “ha parlat el poble”?
Em sap greu, però la conclusió que en trec és molt pessimista. Per què passen el rasclet que destrueix la confiança del ciutadà en les institucions de tot tipus? Perquè els totalitarismes no necessiten el prestigi, només els cal la força. I com ja compten (i sovint n’ensenyen ja la poteta) que actuaran així en el cas de que assoleixin el poder, no necessitaran anar amb miraments a l’hora de retallar ajudes socials, de manipular la informació i la justícia per eliminar discrepants, d’enriquir els fidels i empobrir els que no siguin dels seus, d’actuar amb impunitat en la repressió del dissident. No els cal deixar llavors de dignitat que perdurin en el temps. Només prevaldrà el dia a dia de la cobdícia i l’arrogància. Estan pujats en una onada d’autoritarisme a nivell mundial que els augura un futur brillant i substanciosament profitós. No cal anar amb miraments.
I l’obrer que ha de fer? Ens pregunta una dita popular. Ep! Abans de parlar de l’onada, parlem de l’obrer, què s’entén com a tal al 2026? Ho avanço: el qui ha perdut el control de les seves decisions, o millor dit, del raonament per decidir.
Mirem la història i les seves grans onades: Fa més de dos mil·lennis, hi havia un a gran massa de la població sota l’esclavisme, se l’exprimia deixant-la fora de l’accés a la ciutadania. Això durà segles, fins que els “espremedors” es passaren tres pobles, es degradaren i caigueren en el buit de l’Edat Mitjana; només uns pocs nuclis se salvaren i aprofundiren la cultura que, amb el temps, esclatà en el Renaixement. Però l’ambició no va remetre i portà al colonialisme Aquest període, centrat en l’home, havia portat al desenvolupament de la ciència que abocà a la revolució industrial. Aleshores, per treure’n el suc, com no podien jugar amb la carta de ciutadania, passaren a controlar els mitjans de producció… fins que es tornaren a passar tres pobles i, davant la reacció dels exprimits, optaren per la violència del totalitarisme que, com sempre sense aturador de l’ambició, ens portà a la guerra mundial. La sotragada va ser tan forta que semblava que es posaria seny (la ONU). Una pausa obligada per un cert equilibri de forces, que ja durava massa i ara s’està esmicolant. Com controlar ara als “espremuts”? Tot i un cert tornar al control de la carta de ciutadania, i amb el control dels mitjans de producció més allunyat que mai dels productors, calia fer un pas més: utilitzar el control dels cervells. Apocalíptic? No ho sé, ni sé quina serà la següent atzagaiada. Però el que queda clar es que si es controla el coco es té carta blanca per fer ben bé el que els hi doni la gana, com ara desmuntar la sanitat o la educació pública (un pas necessari pels seus objectius).
Com ha dit Josep Ramoneda[i], el conflicte social es el motor de la història i el progrés. I l’espai públic el seu lloc d’expressió. Però ara es modula el cervell perquè, allunyant-lo de l’espai públic, arribi a ser addicte a aquest malvat guiatge, perquè accepti que els drets es confirmen com una nosa al creixement i a la competitivitat, i per tant cal esmicolar-los. I molts que tard o d’hora en seran perjudicats, ho accepten i ho recolzen al coincidir amb el seu criteri teledirigit. S’ha fet el cim! La jugada es perfecta! Controlant el criteri de una gran part de la població, es compleix la frase de Tàcit[ii]: Minven els drets sempre que creix el poder”, que continua: “i no cal fer ús de l’autoritat quan es pot procedir segons llei”. Però aquesta segona part es pot capgirar: no calen lleis, ni jutges justos, si el poble accepta l’autoritat per perjudicial que sigui per a ell. Lamentablement s’està consolidant la cita de Sebastian Frank[iii], que, el 1534!, va dir: “El món vol ésser enganyat”.
Es van substituir els esclaus pels serfs, els serfs pels obrers, i ara aquests pels “influenciats” per uns algoritmes arbitraris… Fins que es tornin a passar tres pobles i, tard o d’hora, sorgeixin nuclis de contestació que ens porti a una nova època de benestar… o no.
Antoni Cisteró
[i] RAMONEDA, Josep (2012) La izquierda necesaria. Barcelona, RBA. Pàgines 98 i 101.
[ii] TÀCIT, Annals, 3, 69, 9.
[iii] FRANK, Sebastian (1534) Paradoxa 280. (MUNDUS VUIT DECIPI)