El debat sobre les renovables a Catalunya comença, per fi, a sortir de la trinxera. Durant anys hem oscil·lat entre el rebuig frontal -l’ “aquí no”- i una visió tecnocràtica que tractava el territori com un tauler buit on ubicar megawatts. Avui aquest fals dilema comença a superar-se. Però el temps perdut pesa.
Les dades són conegudes, però convé recordar-les: Catalunya amb prou feines assoleix el 21,6% de generació renovable en el seu mix elèctric, molt lluny de la mitjana espanyola. Amb uns 5.000 MW instal·lats i un objectiu de més de 15.000 MW el 2030, el repte no és menor: implica pràcticament triplicar la potència en pocs anys. I tot això en un context de fort creixement de la demanda elèctrica, que podria augmentar entre un 35% i un 70% en aquesta dècada.
El problema ja no és si calen renovables. És evident que sí. El problema és com es despleguen.
En aquest context, el PLATER -concebut com a instrument d’ordenació territorial de les renovables- arriba tard, però arriba en un moment clau. La seva funció no es pot limitar a ordenar on s’instal·len els projectes. Ha de respondre, també, a una qüestió més profunda: com es distribueixen els costos i els beneficis de la transició energètica.
Perquè el conflicte no és només paisatgístic ni ambiental. És, sobretot, distributiu. Les comarques productores perceben —no sense raó— que assumeixen els impactes mentre altres capturen els beneficis. I aquí hi ha el nucli del problema. Sense una correcció d’aquest desequilibri, qualsevol planificació, per sofisticada que sigui, seguirà trobant resistència.
En aquest punt, el debat comença a evolucionar en la bona direcció. Iniciatives com la reducció d’impostos elèctrics en territoris exportadors apunten a una lògica de compensació territorial raonable. Però són encara insuficients. En aquest sentit, la proposta recent del Govern central d’incorporar mecanismes perquè els grans projectes renovables comparteixin els seus beneficis amb el territori —ja sigui via participació en ingressos, inversions locals o altres fórmules de retorn— apunta clarament en la mateixa direcció. És un pas rellevant, perquè reconeix que la transició energètica no pot basar-se només en criteris tècnics o d’eficiència, sinó també en l’equitat territorial. Tanmateix, la seva concreció serà clau: sense instruments clars, estables i automàtics, el risc és que aquesta lògica quedi diluïda en acords puntuals o negociacions asimètriques.
Si el PLATER vol ser alguna cosa més que un instrument cartogràfic, haurà d’incorporar mecanismes que tradueixin el potencial energètic en desenvolupament local efectiu. Això implica, per exemple, avançar cap a tarifes elèctriques vinculades a la producció local, que incentivin el consum en hores d’excedent i permetin a empreses i ciutadans beneficiar-se directament de la seva proximitat a la generació. Suposa també prioritzar l’accés a energia renovable per al teixit productiu local, convertint la disponibilitat energètica en un avantatge competitiu real.
De la mateixa manera, seria coherent identificar zones preferents per a la indústria electrointensiva en els territoris generadors, afavorint processos de reindustrialització lligats a l’energia. I, sobretot, establir mecanismes automàtics de retorn econòmic —per exemple, vinculats a €/MWh generats— que evitin la discrecionalitat política i assegurin una redistribució estable i transparent.
A això caldria afegir instruments com cànons d’ús del sòl —no com a penalització ambiental, sinó com a compensació territorial—, fórmules de participació econòmica local en els projectes o una governança energètica d’escala comarcal capaç de coordinar producció, consum i planificació.
No es tracta només d’acceptar les renovables. Es tracta d’integrar-les en un model territorial més equilibrat.
Perquè la transició energètica té una dimensió física inevitable: ocupa sòl, requereix xarxes, requereix emmagatzematge, modifica paisatges. Però també pot ser una oportunitat de reequilibri territorial si es dissenya adequadament.
Avui, les renovables ocupen menys del 0,3% del territori català. Fins i tot en escenaris de desplegament intensiu, difícilment superaran l’1,5%. El problema, per tant, no és tant la magnitud de l’impacte com la seva distribució i la seva governança.
Catalunya necessita moltes més renovables de les que està culturalment preparada per assumir i necessita una interconnexió amb els territoris veïns. Però també necessita una cosa igual d’important: un nou contracte social-territorial de l’energia.
El PLATER pot ser l’instrument per a això. Si no és així, pot quedar-se en un exercici d’ordenació tècnica que arribi tard i malament. La diferència no estarà en els mapes, sinó en la capacitat de convertir megavats en valor compartit.
Joan Ramon Morante i Héctor Santcovsky