Hi ha noms que ocupen sempre el centre del relat del rock americà —Dylan o Springsteen sobretot, John Fogerty o Neil Young— i d’altres que són igual de grans als Estats Units però que queden en segon pla a Europa. Tom Petty en va ser un; John Hiatt n’és un altre. I també John Mellencamp, amb una discografía tant bona o millor que la del Boss i a qui cal, ja, reivindicar-lo amb la mateixa intensitat.
Escric aquest text en el Dia Internacional del Treball, que m’ha recordat un video recent del protagonista d’aquest text anunciant la seva gira de grans èxits als seus 74 anys. Nascut a un poble de l’estat d’Indiana, la seva música està profundament arrelada a l’Amèrica profunda: classe treballadora, paisatges rurals i ciutats mitjanes lluny del focus. Mellencamp no canta des del mite sinó des de dins. Cançons com Pink Houses o Small Town no idealitzen res; expliquen una manera de viure amb la seva naturalitat i la seva dignitat.
“Bé, hi ha un home negre amb un gat negre
Viu en un barri negre
Té una interestatal que li passa pel jardí del davant
Saps que es pensa que ho té molt bé
I hi ha una dona a la cuina
Netejant la brutícia del vespre
I ell la mira i diu: ‘Ei, estimada
Recordo quan podies aturar un rellotge” [Pink Houses]
El seu so —entre el folk, el rock clàssic i darrerament una mica de gospel— sempre està al servei d’una idea molt concreta: explicar històries reals. Tant és així que el seu primer nom artístic ‘John Cougar’ (imposició del seu mànager), amb el que va arribar a aconseguir números 1 als anys 80’s, va caure dels seus discos ja fa molt anys.
Activista de les causes de les classes populars i treballadores, sense slògans ni clichés, el 1985 va fundar amb Willie Nelson i Neil Young el Farm Aid, un concert anual benèfic a favor de les petites families agricultores i d’un model més sostenible i local. A tots i cadascun dels seus discos, l’empoderament de la comunitat és una constant. Així cantava ja fa 40 anys a We Are The People:
“Si et sents aïllat / Que els meus pensaments siguin amb tu
Si ets un home negre que està sent apallissat I empès per tot arreu / Que els meus pensaments siguin amb tu
Si el teu món s’està tornant una mica massa dur / Saps, els nostres pensaments són amb tu
Ei, ho sé, que és una bogeria allà fora / I els meus pensaments són amb tu
Som el poble / I vivim per sempre
Som el poble / I el nostre futur està escrit al vent”
Fa quinze anys el vaig poder veure a Londres en una de les seves comptadíssimes visites al nostre continent, i cada moment va ser màgic. En disc o en directe, el seu estil i coherència, en tot el seu repertori, continua sonant autèntic i orgànic. I això, en el rock, és probablement el més difícil de mantenir. Si hagués de recomanar un sol disc de rock americà a qualsevol persona, probablement escolliria The Lonesome Jubilee (1987).