Carmen Maura, Mari Ángeles a la pel·lícula, ens demostra un cop més que és una “artistassa”, està esplèndida!
Per mi és una mostra dels diferents moments que passem a la vida i en aquest cas potser no d’una família típica (si és que n’hi ha), on la relació mare-filla és freda i on cada una d’elles la viu des del seu món.
La filla està immersa en la seva vida i no sembla que la vida de la mare sigui del seu interès. Cerca resoldre la seva supervivència i la responsabilitat com a filla vers la mare sense la seva opinió.
La mare té una vida plaent i intensa al seu habitat natural i no té cap pretensió d’acomodar-se a la de la filla amb la qual té escassa relació. Necessita d’aquest respecte per viure com a ella li agrada. És una dona sense prejudicis i oberta a tot tipus de situació. Per això té una capacitat de cercar estratègies imaginatives per seguir tot el temps possible fent la seva. Aquí la Maura és espectacularment enginyosa i seductora. És estimada pel seu entorn, algun ben divertit.
En alguns moments hi ha una situació d’edatisme pressuposant comportaments, necessitats o capacitats reduïdes per l’edat, aspecte que la Mari Ángeles deixa ben clar que no és així.
Per exemple: la gent gran no es pot enamorar? Quan una persona és gran? Quan és vella? Quan pot viure sola? Quines obligacions familiars té?
Malgrat en alguns moments em costa captar que sigui una situació creïble com a tal, la pel·lícula ens mostra molts interrogants que cada un/a de nosaltres hem d’anar resolent al llarg de la vida.
Sense Carmen Maura, Calle Málaga no tindria aquesta frescor i naturalitat que ens acompanya fent que la manca de relació afectiva-familiar passi a segon ordre.
La recomano!
Pilar Gorina