No us ha passat mai que alguns llibres surten a buscar-te i et troben? A mi això m’ha passat darrerament dues vegades, la primera durant els dies de lleure de la Setmana Santa amb “la Jaula de Oro” sobre Irán, que em va prestar una amiga i em va respondre alguns dubtes sobre aquell país atacat poques setmanes abans pels EEUU i Israel. M’ha tornat a passar la Diada de Sant Jordi. Entre les desenes de llibres sobre els taulers que vaig remenar em va cridar un títol, “El Librero de Gaza” de Rachid Benzine, publicat en francés l’any passat i editat enguany en castellà per Salamandra.
Rachid Benzine es un politòleg, escriptor i professor a diverses universitats franceses; nascut al Marroc, viu a França des que era un nen. Autor de diverses obres, “El Librero de Gaza” s’està traduint a una desena de llengües. Es un erudit de l’Islam i dedica part del seu temps a l’entesa entre cristians i musulmans.
L’excusa que utilitza Benzine en la seva obra, de poc més de 100 pàgines, és la trobada i les xerrades entre un jove fotoperiodista francés i un vell llibreter gazatí. El nucli dur és la història de vida de tot un poble, el palestí. Durant les converses ens oblidem que Nabil, el llibreter parla a Julien, el periodista. I és que Nabil s’adreça a nosaltres, a cadascú de nosaltres, et sents interpel.lat potser perquè el text és clar i ras, directe. De manera que l’horror que explica cala a fons en la consciència del lector.
El llibreter neix, de mare musulmana i pare cristià, l’any 1948, any en que s’inicia la destrucció de la patria palestina. Comença l’èxode. Més de 700.000 palestins son obligats a marxar de les seves llars. Es recorda encara avui el Dia de la Nakba. “Mi madre no pudo contarme el éxodo de mi familia hasta muchos años después”. Aquest èxode portarà a Nabil a camps de refugiats com el d’Aqabat Djabr i el de Djabaliya. Uns camps on, en paraules del protagonista, “el campamento era un carnaval de miseria… un cuadro que nadie quería acabar, una escena sacada de una pesadilla”. Aquest és el resum d’espais de terra ocupats per desenes de milers de persones adultes i nens, amb escassetat d’aigua i aliments, tendes amb teulades de roba o de llauna, sense condicions higièniques, assetjats constantment, atemorits, sense ser amos del seu destí. El llibreter viu més de seixanta anys en aquestes condicions a les que afegir la matança de familiars i amics; els avis, el germà gran, més endavant la seva dona. El text va recorrent la història del poble palestí en les paraules del llibreter gazatí que escolta el periodista.
Per les paraules del llibreter no només coneixem aquesta història, també podem conèixer la seva història personal, la seva evolució. “Con el tiempo, la rabia que llevaba dentro se volvió más fría, más sutil….se había convertido en algo más profundo” Y cita a “Los Condenados de la Tierra” de Frantz Fanon, que “describe la lucha de los pueblos oprimidos por su dignidad. Este libro me descubrió la idea de que la rebelión no sólo es necesaria sino también legítima”. “No he perdonado, pero sé que hay justos. Que la imposibilidad de la paz es un dolor compartido por los justos de ambos lados”. “Dar testimonio …para no olvidar. Para no ser olvidados”.
Què ajuda al llibreter a superar la seva història personal? La literatura, que és el seu refugi. Mentre assagen una obra de teatre en un dels camps s’adona que en aquells moments són feliços. “Y comprendí el poder de las palabras, la fuerza de la literatura”. Més endavant obrirà la llibreria “Quería abstraerme del mundo pero sin abandonarlo del todo…Allí, delante de mi libreria, leyendo y releyendo las novelas de mi vida”.
“Esta novela conmovedora es un homenaje a los palestinos de Gaza que lo han perdido todo”, assenyala el diari francès Libération.
Citat en el text el poema del palestí Murid Barghuti “La casa de Raád”: Desde hace mucho tiempo, creo que la muerte nos eligió como pueblo”
Montserrat Garcia Llovera