Que la música sembli més una simple mercaderia que una transacció sentimental ja no ens escandalitza. Tenim concerts i vinils a preus desorbitats i aquell acrònim anglo, el “FOMO” (fear of missing something) que descriu la sensació d’haver de ser en algun lloc/concert per por a no poder explicar ni reivindicar l’experiència viscuda.
Tot i així hi ha espais que reivindiquen just el contrari: el ritual de la descoberta, sigui en una petita sala de concerts o en una Fira del Disc de Col·leccionista, com la de Barcelona d’aquest cap de setmana. Vinils, CDs, rareses, edicions impossibles i hores de conversa entre paradistes i col·leccionistes. No és una idea nova. Barcelona ja havia viscut l’efervescència de fires similars gràcies a la feina del periodista Jordi Tardà, que durant dècades va convertir aquestes trobades en punts de peregrinació per a melòmans i autèntics events. Aquelles fires tenien alguna cosa de mercat i alguna cosa de comunitat: no només s’hi comprava música, també s’hi construïa un relat compartit amb amics i nous coneguts.
Avui, aquesta experiència conviu amb plataformes digitals com Discogs, que s’ha convertit en una mena de Wikipedia dels discos. Allà pots catalogar la teva col·lecció, saber quant val, intercanviar peces o rastrejar edicions de qualsevol racó del món. És una eina potent, gairebé infinita, que ha redefinit el col·leccionisme musical.
Però hi ha una cosa que Discogs no pot replicar: l’atzar. Trobar un disc que no buscaves, parlar amb algú que en sap més que tu, o simplement passar una tarda remenant caixes. Per això la Fira del Disc continua tenint sentit. Perquè, al capdavall, col·leccionar música no és només acumular, sinó també descobrir.
Félix Ortega