Entres al teatre i al fossar hi ha l’orquestra del Gran Teatre del Liceu tocant. Cortines corregudes. Surten a escena els actors des de banda i banda. Es posen en fila. Ocupen tot l’escenari. I comença l’obra. Un romà i dos personatges vestits amb túnica i corona de llorer juntament amb altres que semblen més aviat trets d’una pel·li de sèrie B o d’un barri xungo, però que resulta que són els estunt, els especialistes de cinema, els que doblen els actors i actrius en escenes perilloses o complicades. Amb els actors, cantants d’òpera que canten en diversos idiomes. I amb el text subtitulat als laterals en català.
Amb aquest començament ja tenia clar que no veuria una obra de teatre “a l’ús”. De fet, per això hi anava, perquè els seus creadors acostumen a portar a escena mons histriònics, sorprenents, amb unes connexions poc habituals i unes barreges que, com en aquest cas, et posen en una mateixa obra un romà, un super heroi o una actriu, doblats per cantants d’òpera en directe. Sí, doblats en directe. En un primer moment sorprèn, els actors mouen la boca, com si fessin playback, però la veu surt dels cantants d’opera. T’hi acostumes, als personatges dobles, i de fet en molts moments el o la cantant és com l’ombra de l’actor o actriu. Estrany, sí, però com us dic, t’hi acostumes.
Nao Albet i Marcel Borràs, a qui vam conèixer com el Martí de Ventdelpà i el Roger de Pulseres Vermelles, signen aquesta òpera contemporània que a vegades sembla extreta d’un set de rodatge, amb salts vertiginosos, assassinats, vòmits, cotxe, grua… convivint amb la música de Fernando Velázquez que és la simfonia de fons durant les quasi dues hores de representació.
Com a argument que cus tots aquests móns, el viatge d’una mare que després que el fill hagi provocat una massacre i s’hagi suïcidat intenta entendre el perquè de tot plegat. Un perquè que la durà pels foscos camins dels herois, la masculinitat i la violència. Un camí en el qual anirà aprenent els quatre valors dels herois, sempre masculins. Mentrestant, donen a conèixer el món dels especialistes, i ho fan barrejant les seves actuacions amb cites clàssiques, superherois i vídeojocs. També la política i l’actualitat hi tenen cabuda. Tot plegat acaba essent una caricatura del mon dels herois que ens ha acompanyat des de l’època clàssica… I al final… ai el final, no us l’explicaré pas! Però sí que us diré que és d’aquests dies que surts del teatre “menjant-te el coco” amb tot el que s’hi ha dit i hi ha passat, desentrellant arguments, analitzant situacions. I et fa plantejar i anar pensant, per exemple, si hi ha heroïnes que no segueixin patrons masculins. Un temazo, que en diríem! I una meravella que a més de fer-t’ho passar bé, et faci pensar! Un luxe en els temps qe corren!
Sí, Els estunmen és una meravella d’obra, delirant, com delirant era la primera que vaig veure d’ells dos, Falsestuff. La muerte de las musas. I per això, si bé avui s’acaba i no sé si en queda cap entrada (està programada al Teatre Lliure), us recomano de seguir aquesta parella de creadors i que els aneu a veure quan hi torni a haver l’ocasió. I que us deixeu sorprendre. Val molt la pena!
Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies