En aquesta segona part del meu escrit, us parlaré de l’estada de l’escriptor francès a Barcelona per a rodar una pel·lícula que no per escapçada deixa de ser una fita en la filmografia de la guerra d’Espanya: Sierra de Teruel.
El primer cop que Malraux ve a Barcelona amb l’objectiu citat és a la primavera de 1938. Un cop publicada la seva novel·la L’esperança (Gallimard, 1937), la seva voluntat de difondre la causa de la II República el portà a voler filmar una pel·lícula de ficció, basada en els fets reals que havia viscut o que li havien explicat. La idea havia sorgit a Hollywood, durant la seva visita un any abans. El cinema com a eina per emocionar la ciutadania que, al seu torn, pressionaria per tal de revertir les lleis que ofegaven a la República al negar-li els subministraments necessaris per culpa de la No-Intervenció.
Arribat a Barcelona, va aconseguir del Ministeri d’Instrucció Pública, encarregat també de la propaganda, la promesa d’una ajuda de 100.000 francs francesos i 750.000 pessetes, que aniria rebent amb comptagotes. Això implicava, entre altres condicions, que els actors fossin espanyols. A l’abril, Malraux contacta amb Max Aub, en aquells moments secretari del Consell Nacional del Teatre, per que sigui el seu ajudant. Li va dir:
—Farem una pel·lícula.
—Jo no en sé res de cinema. Si un cas de teatre -va respondre Aub.
—Jo tampoc. Però farem una pel·lícula -conclogué Malraux.
Durant la primavera visiten possibles llocs de rodatge, contracten actors (entre ells Josep Santpere, estrella del Paral·lel, per al paper del comandant Peña) i van perfilant el guió, amb l’ajuda de Boris Peskine. També aconsegueixen la cessió dels estudis Orphea (originàriament palau de la Química durant l’exposició de 1929, vora el Poble Espanyol, i que avui és un sinistre pàrquing) i un despatx cedit per la Comissaria de Propaganda de la Generalitat, dirigida per Met Miravitlles, ubicada al número 412bis de l’avinguda 14 d’abril (avui Diagonal).
El rodatge s’inicià a primers d’agost als estudis Orphea i durà fins dos dies abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939. En aquest temps, Malraux i la seva companya Josette Clotis s’allotjaren a l’hotel Ritz, mentre que Max Aub, com molts altres periodistes estrangers, ho feu a l’hotel Majestic.
Amb la guerra anant per mal borrall, es feia cada cop més difícil rodar exteriors en ubicacions que coneixien i que haguessin pogut ser molt adients, com el barri vell de Cervera. Així, cal remarcar els indrets de Barcelona com a bàsics, atesa la dificultat de desplaçament de l’equip de rodatge. Tot i això, rodaren també, el mes de setembre a la part antiga de Tarragona. Però em limitaré a comentar els indrets de Barcelona utilitzats.
A més dels estudis Orphea també es va rodar en el veí Poble Espanyol. Això implicava una dificultat afegida: les instal·lacions estaven ocupades pel Camp de Treball núm. 1 del Servei d’Intel·ligència Militar (el temut SIM), així que quan es volia portar-hi extres, aquests reaccionaven amb por a la convocatòria.
Dins ja de la ciutat, potser la seqüència més llarga (la VII) es rodà al carrer Santa Anna. Aquí les dificultats vingueren per la gent encuriosida, tant al carrer, on s’hagué de posar un control policial, com fins i tot dels habitants que treien el nas pel balcó, atrets per l’equipament cinematogràfic. En els mateixos dies es rodà també uns breus plans al carrer Montcada núm. 17 (palau Aguilar, avui Museu Picasso) i al carrer Petritxol núm. 15, on en aquells temps hi havia la Cistelleria Lledó Mas.
Finalment, vora Barcelona, es rodaren plans relacionats amb avions a l’aeroport del Prat (sobretot el militar de La Volateria) i Sabadell. Cal esmentar sobretot el rodatge de la seqüència més emblemàtica de Sierra de Teruel l’octubre de 1938, la XXXIX i última, feta a Collbató i al camí de les coves del Salnitre, on estigueren prop d’una setmana i on la República deixà 2.500 soldats en fase de formació que actuaren d’extres.
No cal dir les dificultats que tingueren els qui s’entossudiren a rodar una pel·lícula en una Catalunya en guerra. Els bombardejos, a la segona meitat de 1938 eren gairebé diaris, el que significava el tall del corrent elèctric i, per tant, la impossibilitat de revelar els negatius, que havien de ser tramesos a França on es positivaven als Estudis Pathé de Joinville-le-pont vora de París. Com que, dificultat afegida, la frontera estava pràcticament tancada, això volia dir que no es podien veure els resultats de la filmació fins al cap d’unes setmanes. El mateix bloqueig impedia aconseguir la suficient pel·lícula verge i fins i tot qualsevol mena de material, des de focus a maquillatge.
L’equip de rodatge abandonà Barcelona quan, des de Montjuïc, ja es podien veure les fogueres de les tropes rebels al Llobregat. Fou on rodaren l’últim pla a Catalunya, la destrucció del pont sobre el riu, que s’inclogué en la seqüència XXXV.
No havent pogut acabar el rodatge, continuaren filmant a França, als estudis Pathé i a Villefranche-de-Rouergue, fins que, apressats per la imminència de l’esclat de la guerra mundial, pogueren muntar 28 de les 39 seqüències previstes i fer unes poques exhibicions privades per al govern de la República a l’exili, alguns crítics i intel·lectuals.
La història no s’acaba aquí. La podeu veure en detall al meu web: https://www.visorhistoria.com/la-veritable-historia-del-rodatge-de-sierra-de-teruel/
Com anunciava a l’article precedent, l’any vinent es commemoren els cinquanta anys de la mort d’André Malraux. Hi ha el propòsit d’organitzar un seguit d’actes a la seva memòria, on segur que un d’ells serà el record de la seva presència durant el rodatge de Sierra de Teruel. Ja des d’ara en sou convidats.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de «Participar hoy»