L’onada neoliberal postmoderna no ve nua: es disfressa de múltiples figures —líders autoritaris, antisistemes de dreta, fabricants de fake news. Simplificadors i polaritzadors, construeixen estereotips per humiliar i desacreditar qui gosa discrepar.
Moisés Naím i Quico Toro hi afegeixen una figura essencial: el xarlatà contemporani. A Charlatans: How Grifters, Swindlers, and Hucksters Bamboozle the Media, the Markets, and the Masses, prolonguen la tesi de La fi del poder: les velles estructures —Estats, partits, premsa, institucions— han perdut capacitat d’orientar i de generar autoritat. El buit que deixen l’omplen figures que prosperen en la confusió.
Aquests personatges dominen l’espai públic amb el llenguatge de l’espectacle, de les xarxes i de l’emoció. Venen promeses fàcils —èxit, riquesa, salvació nacional— perquè entenen i manipulen els desitjos col·lectius. En l’ecosistema digital, on la mentida corre més de pressa que la veritat, no només sobreviuen: triomfen.
L’epidèmia d’impostors s’alimenta del col·lapse dels relats de progrés. Durant dècades vam creure que la ciència, la política i l’economia ens conduirien cap a un futur millor; avui, entre crisi climàtica, desigualtat i desconfiança, aquesta fe s’ha esberlat. L’espai l’ocupen respostes simples —gairebé màgiques— a problemes complexos: el terreny perfecte per als venedors de fum.
Els exemples abunden: gurus de les criptomonedes que van seduir milions amb projectes sense valor; líders autoritaris —Trump i els seus imitadors— que aixequen poder a cop de mentides repetides i enemics inventats. El mecanisme és sempre el mateix: simplificar, convertir la política en espectacle i fidelitzar audiències.
En el camp de la innovació i la tecnologia, els “profetes del fum” prometen revolucions perpètues. Emparats en l’argot de la “disrupció”, amaguen fracassos rere paraules buides i venen esperança empaquetada. El model ja no és l’excepció: s’ha convertit en cultura.
El xarlatà modern ja no ven oli de serp; ven confiança, identitat i pertinença. Ens diu allò que volem sentir i ens fa creure que formem part d’alguna cosa. Saturats d’estímuls i cansats de pensar, caiem una vegada i una altra en el parany.
Charlatans és, en definitiva, un diagnòstic del nostre temps: una societat del coneixement temptada de degradar-se en societat de l’engany. Recuperar el sentit crític, el dubte metòdic i el compromís amb la veritat és urgent si no volem que els venedors de fum acabin governant-ho tot.
Héctor Santcovsky