Una Diada més, l’independentisme ha tornat a sortir als carrers. L’afluència ha estat força menor a la dels darrers anys i, ara per ara, sembla que les mobilitzacions massives de l’última dècada responen més a un temps passat que no pas a una realitat de futur. Tanmateix, tot i haver perdut pes tant al Parlament com al Congrés, seria un error subestimar la seva força, ja que tant ERC com Junts tenen un paper clau en ambdues cambres. Dit d’una altra manera, els partits independentistes han passat de controlar i marcar l’agenda política a condicionar-la amb qüestions que sovint no encaixen amb les peticions o demandes que els seus votants voldrien que impulsessin (em refereixo al referèndum i a l’aplicació del seu resultat).
Entre les causes de la davallada social i electoral d’aquest moviment, en destaquen la política de desinflamació de l’executiu espanyol; la presidència d’Illa i la seva aposta per governar pel conjunt de Catalunya tenint en compte el seu pluralisme; les lluites contínues entre Junts i ERC per l’hegemonia del camp secessionista; la desconfiança de bona part dels electors cap als dirigents de les formacions sobiranistes; la nova dinàmica internacional i l’auge creixent d’autoritarismes; o l’evidència palpable que els països europeus i de la resta del món no estan pendents de l’evolució del procés independentista (entre altres motius perquè institucions com les europees tenen prioritats molts més importants).
En tot cas, segurament el fet més destacable de la manifestació d’enguany ha sigut la irrupció d’Aliança Catalana, un grup polític clarament identitari, xenòfob i d’extrema dreta que aspira a una societat formada per persones únicament d’origen català i amb qui una part del sobiranisme no té clar quina relació tenir-hi. La formació de Sílvia Orriols està a l’alça a les enquestes i planteja el següent dilema a Junts: és un actor polític més amb qui pactar-hi a les institucions? Sembla que el partit de Carles Puigdemont titubeja amb les declaracions que fa, però els fets són força clars: la força post-convergent no es va sumar a la moció de censura que havien plantejat la resta de grups municipals a Ripoll i, en conseqüència, això va permetre que Orriols preservés el càrrec d’alcaldessa a la localitat.
Sembla evident, doncs, que el moviment que ha marcat la política de la darrera dècada a Catalunya està cada cop més fragmentat, amb un partit ultraconservador que marca el discurs a la dreta tradicional (Junts ja no parla tant de com haurà de ser la futura república, sinó de qui la podrà integrar i quins permisos i documents necessitaran els nouvinguts) i, sobretot, on l’èpica sobre la qual s’ha fonamentat va a la baixa.
Per això, sobta (o no) que a la crònica de TV3 emesa al Telenotícies Vespre del dia 11 de setembre s’inclogués el testimoni d’un turista nord-americà i d’un altre de xinès mostrant la seva admiració per la mobilització organitzada per l’ANC.
El ciutadà estatunidenc va manifestar que “era el millor dia per venir. Ha estat una coincidència. No sabia que era el dia de la independència, però hi he volgut participar.” Per la seva part, el veí de la potència asiàtica va remarcar que “m’agrada aquest ambient. La gent pot expressar la seva opinió política. No tenen por de manifestar-se. M’agrada.” Són unes declaracions representatives? Responen a informació? O la voluntat de generar un determinat relat? Que cadascú extregui les seves conclusions.
