1980 no és una cervesa ni una referència a Orwell. És l’any en que Esquerra Republicana de Catalunya, en el moment de decidir el futur del país, quan la democràcia s’estrenava a Catalunya i Espanya va optar pel nacionalisme conservador de Jordi Pujol i de CDC.
Feia tres anys que Josep Tarradellas (antic militant i antic alt dirigent d’ERC) havia tornat per posar-se al capdavant de la Generalitat provisional, una operació política propiciada per Adolfo Suárez i els centristes catalans que va reconèixer la continuïtat de les institucions catalanes de matriu republicana abans de l’aprovació de la Constitució i de l’Estatut. És una qüestió sobre la que haurien de pensar tants constitucionalistes radicals de Madrid quan parlen de Catalunya i l’Espanya.
El resultat de les eleccions per escollir el primer Parlament de la democràcia recuperada van posar ERC en la tessitura de triar entre dues opcions totalment diferents: un govern progressista presidit pel dirigent socialista Joan Reventós i Carner (incís, net de Jaume Carner històric republicà, ministre de Manuel Azaña), integrat per PSC, PSUC i la mateixa ERC o un govern de dreta liderat per Jordi Pujol
ERC, presidida en aquella època per Heribert Barrera, va decidir que calia jugar en el camp del nacionalisme, subordinant l’organització a les lògiques del pujolisme, articulador d’un relat sobre Catalunya i la societat catalana que entroncava amb el conservadorisme de la Lliga però que encaixava molt malament amb la convicció republicana de Macià, Companys, del compromís d’Esquerra amb els valors de treballadors, classes populars, o rabassaires. Els 14 vots d’ERC van fer president de la Generalitat a Jordi Pujol i president del Parlament a Heribert Barrera.
Es difícil saber quin hauria estat el rumb exacte de Catalunya si ERC hagués apostat per un govern inequívocament progressista aquell 1980, però es presumible que el país hauria sigut més laic, més civil, més equilibrat. menys donat a retòriques d’un nacionalisme propi del segle XIX, amb mes voluntat de servei públic, de construir un marc més just i socialment inclusiu, amb un major reconeixement del pes de Barcelona com a cap i casal, de la feina dels ajuntaments i de la xarxa d’entitats cíviques i culturals. Crec que hauria estat més en consonància amb els propòsits fundacionals d’ERC i amb el tribut que aquest partit va pagar durant la guerra en defensa de la Generalitat, la República i les classes populars amb milers de morts i exiliats. Però el tremolor de cames es va imposar a la racionalitat i ha continuat passant en diverses etapes de la vida de la formació republicana al llarg dels 40 anys llargs de democràcia
La por a la paraula maleïda -botifler- a no ser considerats patriotes pels mestres de l’argúcia política ha portat a repetir molts errors, incloses algunes actituds intransigents el mes d’octubre de 2017. La fidelitat de dirigents i bases d’ERC al moviment independentista no s’ha vist corresposta pels seus aparents aliats de CDC-CiU-PDeCat-Junts o com s’hagin dit o s’acabin dient: el més recent episodi ha estat la lluita sense treva de Junts contra els seus teòrics socis de govern fins al punt de deixar en minoria el govern de Pere Aragonès i votar en contra dels seus pressupostos. La planificada i obsessiva guerra de CiU contra el tripartit dels presidents Maragall i Montilla va apuntar sobretot contra ERC.
ERC ha patit crisis diverses al llarg de la seva historia, molt especialment pel seu model de gestió, per la seva psicologia col·lectiva com a organització i per una radicalitat que massa sovint sembla basar-se més en els sentiments, en el cop calent assembleari, que en l’anàlisi freda de la realitat política.
Esquerra Republicana ha fet un nou 1980 en escollir Josep Rull per a la presidència del Parlament, renunciant a la vegada a presidir la Cambra, tot i que encara queda recorregut per no anar a unes noves eleccions. Més enllà de la penalització que es pugui imposar a qui sigui vist com a responsable d’unes noves eleccions no sembla que ara sigui el moment proclamar una nova fidelitat a l’independentisme sinó de contribuir activament, amb la investidura de Salvador Illa, a bastir una gran oportunitat per afrontar de cara els problemes reals de la societat catalana de 2024.
Estic segur que ERC continua creient en aquestes afirmacions: “Catalunya és nació i un sol poble. Dos consensos històrics que continuen vigents i que han de guiar en tot moment la nostra acció política. La concepció republicana i de progrés de la nació catalana ve de lluny. Un fil roig republicà que arrenca amb Pi Margall i encadena Valentí Almirall, Roca Farreras, Gabriel Alomar, Rafel Campalans i Rovira i Virgili, que s’entrellaça amb Salvador Seguí, Francesc Layret i Joan Peiró. Que es fan seus els presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas, (…) El fil roig de Montserrat Roig i de Maria Aurèlia Capmany. De Josep Benet i de Josep Fontana. Aquest és el fil roig del meu republicanisme”
Son paraules del president Pere Aragonés en la seva investidura de 2021. Doncs d’això es tracta.
Rafael Pradas
periodista
@RafaelPradas
One thought on “FER UN 1980”