Fa uns dies que la premsa i els passadissos polítics van esvalotats per un vaixell que diuen que portava armes a Israel, quan el capità deia que eren per Txèquia (crec). Trobo malament que es venguin armes, a qui sigui. La majoria, afortunadament, no es fan servir mai, i només serveixen per engreixar una indústria i uns comandaments; es fan fires, fulletons de propaganda, hi ha comissionistes i comissionats, en fi, tot un món.
El que sembla estrany i no ho és, és el fet d’enviar armes a destins no declarats. O és que les que es venen als diferents exèrcits i bandes de l’esmicolada Líbia tenen documentació en regla!
Això és molt vell. Us explicaré un cas de fa vora noranta anys: El 7 d’octubre de 1936, va salpar del port de Gdansk (Danzig) un vaixell amb nom fals, capità canviat i mercaderia dubtosa. Comencem pel principi, vora un mes abans.
Un dels principals encarregats de la compra d’armes de la II República, Alejandro Otero, havia comprat armes (de fet d’origen a l’Alemanya nazi) a la societat polonesa SEPEWE (Syndicat Exporti Przemyski Wejennego) i l’encarregada de la logística, la Societé Européene d’Etudes et d’Entreprises, trobà el vaixell Philomelia per fer-ne el transport. Primer problema: El capità, Spiro Katepodis estava involucrat en diversos escàndols[i]. Primera solució: Declarar que el capità seria un altre i canviar el nom del vaixell, que es passà a dir Silvia.
Continuem amb les vicissituds de la mercaderia. En teoria el vaixell havia d’anar a Cartagena, però d’amagat feu un primer viatge a un port veí, Gdynia, a uns 30 kilòmetres de Gdansk. Allí, el 16 de setembre va descarregar part de la mercaderia a un altre vaixell i després en va carregar 400 Tn de diferent origen[ii], tornant després a Gdansk. Pel que sembla, aquest nou lot anava destinat als rebels franquistes[iii]. Així doncs, el vaixell portava càrrega per als dos contendents. Endevineu on van anar a parar?
Un altre necessitat era camuflar els destinataris per evitar problemes diplomàtics, així que es declarà que eren el govern de Mèxic i el de la província xinesa de Sichuan. Però és que també la càrrega era incerta atès que es descobrí que els morters de trinxera moderns havien estat substituïts per un altre model de 1918 en mal estat. Així que s’hagué de retardar la sortida fins a corregir-ho[iv].
No ens ha d’estranyar que una operació (com tantes d’altres) tan bruta i confusa estigués envoltada per tota mena d’agents, comissionistes, espies i vividors. Començant pel fabricant dels morters, Edgar Brant[v] i acabant pel diplomàtic Juan Serrat y Varela, que va trametre tota la informació de l’enviament a Roma, via Londres, on després de desxifrar-la, la passaren als franquistes[vi]. Aquest senyor és un exemple clar dels nombrosos diplomàtics que els primers dies després del cop d’estat intentaren entorpir al màxim les operacions de la II República[vii] fins que foren destituïts del càrrec (l’11 d’agost en el cas de Serrat)[viii], per després exercir de representants més o menys oficiosos del govern de Franco.
Davant tanta incertesa, la República decidí canviar la destinació del vaixell, ara anomenat Silvia, de Cartagena a Bilbao. Però, com era d’esperar, el vaixell va ser interceptat per la marina rebel a l’estret de Gibraltar, i totes les armes passaren a mans franquistes. La història acaba amb un últim gir: Quan els sollevats descarregaren el Silvia a Ceuta, es van trobar (en paraules del propi capità, que no era altre que l’inicialment rebutjat Katepodis): (Quan van obrir les caixes destinades a la República): “van veure el material en un estat espantós, que semblava absolutament inservible… Va fer saltar les rialles dels oficials i soldats presents, que van intentar, per broma, fer explotar alguns cartutxos, i no els va ser possible”[ix]. Tanmateix, sembla ser que a la II República li havia costat una fortuna, que fins i tot va obligar a l’ambaixador a París, Araquistáin, a fer-ne un informe, on diu: “L’armament (de la casa Brandt) no era el contractat i el nòlit va ser una gegantina estafa (es van pagar 20.000 lliures esterlines, moltes més del que valia el vaixell, i es van pagar a més a més 10.000 als intermediaris. No és inversemblant que els venedors, d’acord amb el capità, haguessin venut la càrrega als rebels”[x].
No va ser l’únic cas. N’hi ha molts com aquest, però sí que es pot dir que va ser-ne un dels primers. Potser per això, sembla ara ridícul pensar que el negoci d’armes és net, els seus documents creïbles i els implicats són només homes de negocis agosarats.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”
[i] HOWSON, Gerald (2000). Armas para España. Barcelona, Ed. Península. Pàgina 271.
[ii] CAMPOS, Miguel I. (2022) Armas para la República. Barcelona, Crítica. Pàgina 429.
[iii] OLAYA, Francisco (2004) El expolio de la República. Barcelona, Belacqua. Pàgina 89.
[iv] Llista d’embarcament a OLAYA (2004): 363.
[v] Que va acabar fabricant màquines de cosir, fusionat amb la també fabricant de metralladores Hotchkiss. https://electro-brandt.es/historia-de-la-marca/
[vi] HEIBERG, Morten i PELT, Mogens (2005). Los negocios de la Guerra -Armas nazis para la República española. Barcelona, Crítica. Pàgina 67.
[vii] Pel cas de París, veieu : https://www.visorhistoria.com/lio-en-la-embajada-paris-1936/
[viii] VIÑAS, Angel (dir.) (2010) Al servicio de la República -Diplomáticos y guerra civil. Madrid, Marcial Pons. Pàgina 438. Biografía a: https://dbe.rah.es/biografias/64490/juan-serrat-y-valera
[ix] CAMPOS (2022): 272.
[x] OLAYA (2004): 88.