El dissabte 18 de febrer de 2017 la Via Laietana de Barcelona va ser l’escenari d’una multitudinària manifestació que duia per lema «Volem acollir». Els mesos previs hi havia hagut un dramàtic degoteig de morts a la Mediterrània de persones que fugien dels seus països per arribar a Europa i trobar una vida millor, lluny dels perills, de la pobresa i de les guerres que hi havia als seus llocs d’origen. Aquest drama va impactar en la ciutadania occidental i va fer que els governs se sentissin interpel·lats.
Va ser una concentració important, però si en parlo set anys més tard no és per donar-li un tractament històric sinó perquè contrasta amb els posicionaments actuals envers la immigració i l’acollida d’estrangers.
Aquell acte va rebre, exceptuant el Partit Popular, el suport generalitzat de tot l’arc polític: CUP, Comuns, ERC, PSC, postconvergents… Per tant, el suport de l’independentisme, predominant en aquell moment, hi estava inclòs. Tinguem en compte que estem parlant del 2017, un any que el processisme tenia marcat a foc.
Per altra banda, el context espanyol estava protagonitzat pel govern de Mariano Rajoy; i aquell executiu no posava precisament facilitats a l’acollida d’immigrants, vinguessin d’on vinguessin.
El sobiranisme, llavors imperant a Catalunya, va aprofitar aquell clam per carregar contra el PP, per ampliar la seva causa secessionista i per donar-se una pàtina de progressisme. No cal dir que en aquella enorme desfilada de gent hi havia moltes estelades. Les cròniques ens diuen que s’hi van manifestar diversos membres del govern de la Generalitat: Neus Munté, Toni Comín, Raül Romeva, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Meritxell Serret, etcètera. Cal recordar que aleshores governaven en coalició ERC i PDCat, els quals s’havien presentat a les eleccions del 2015 sota el nom de «Junts pel sí»; i Carles Puigdemont, aleshores president del país, va rebre els organitzadors de la campanya «Casa nostra, casa vostra» al Palau de la Generalitat el mateix dia al vespre, donant així un suport institucional a la jornada, la qual, per cert, va aglutinar 500.000 persones segons els convocants i 160.000 segons la Guàrdia Urbana. Ja se sap, a l’hora de comptar manifestants les xifres són dispars. En qualsevols dels casos, molta gent, moltíssima gent.
Dies abans, el cap de l’executiu català va oferir-se a Brussel·les per acollir 4.500 refugiats, proposta amb la que intentava escalfar l’ambient alhora que es distanciava de la insensibilitat del govern central.
Curiosament, els anys han anat passant i les diverses eleccions s’han anat succeint: generals (2019 i 2023), municipals (2019 i 2023), europees (2029 i 2024) i al Parlament (2017, 2021 i 2024). I el tema dels refugiats i dels immigrants ha anat desapareixent de les propostes electorals. És més, des del camp de l’independentisme ha sorgit un partit com Aliança Catalana que fa de l’expulsió del diferent el seu leitmotiv; i des de la dreta ha agafat cada cop més força Vox, una organització partidària de tancar fronteres a aquest tipus de ciutadans i d’expulsar-los a la que es pugui. Per no parlar de l’actual president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), qui ara titlla de «problema estructural» la immigració, quan el 2017 va posar les seves cançons –en especial aquella que diu «Venim del nord, venim del sud»– al servei de la causa de l’acollida. O les manifestacions vessades a no fa gaire demanant que «Catalunya pugui decidir si expulsa immigrants o no» (Jordi Turull, gener de 2024). En altres paraules, abans els volíem acollir, ara els volem expulsar. Si els expulsava Espanya era dolent, si ho decideix Catalunya es dona per fet que és bo.
Finalment: el tema que ens ocupa no és de fàcil debat, ho admeto. Es presta, en un sentit o en un altre, a la demagògia. Hi ha qui responsabilitza els nouvinguts dels nostres mals: atur, inseguretat, delinqüència… I hi ha qui només en ressalta el cosmopolitisme, el bonrotllisme, la interculturalitat… Caldrà trobar, entre una postura i una altra, un denominador comú, doncs l’envergadura de l’assumpte ho requereix; i els temps que venen –França, Itàlia, potser Estats Units– no ens ho posaran fàcil.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam