Amb l’aprovació, la setmana passada, de la llei d’amnistia a la Comissió de Justícia del Congrés, Pedro Sánchez pot respirar una mica més alleujat. La propera gran batalla, a més de veure quina lectura fa el poder judicial d’aquesta norma, seran els pressupostos. Si bé és cert que serà, novament, un moment d’enorme complexitat i de gran orfebreria política, la realitat és que el president espanyol hi arriba una mica reforçat. Dit d’una altra manera, si els grups independentistes, o, millor dit, Junts per Catalunya, hagués rebutjat la norma, el president espanyol s’hauria trobat en una situació de conseqüències totalment imprevistes. Qui hauria aplaudit amb les orelles és el PP, que des que va començar la legislatura porta buscant, per la via que sigui, l’avançament electoral. Una estratègia, la dels populars, que dista poc de l’oposició (destructiva) que van fer a Felipe González i a Rodríguez Zapatero.
Amb tot, el debat i l’aprovació (o no) dels comptes serà un moment clau. En cas de tirar-los endavant, el líder socialista tindria garantida la legislatura, com a mínim, fins a l’any 2026. Per ara el PP ha votat al Senat en contra dels objectius d’estabilitat pressupostària, fet que a la pràctica perjudicarà les comunitats autònomes i els ajuntaments, que tindran menys recursos econòmics per utilitzar. Tot i la conjuntura política i la seva oposició frontal a la mesura de gràcia, es fa difícil d’entendre una decisió d’aquestes característiques perquè actualment la immensa majoria d’autonomies i de grans consistoris estan en mans de la formació que presideix Alberto Núñez Feijóo.
Tornant a l’amnistia, és possible que la llei contribueixi, com diu la pròpia norma, a la normalització de la situació social, política i institucional de Catalunya. El text, com és sabut i com s’ha repetit des de les files socialistes, té l’objectiu de passar pàgina a una dècada perduda per a la societat catalana. Tanmateix, en termes tangibles, el que determinarà si la norma és un èxit o no és si Salvador Illa acaba presidint la Generalitat després de les pròximes eleccions catalanes. Si el primer secretari del PSC és investit president voldrà dir que la ciutadania ha llegit la norma com els socialistes, és a dir, comprenent que la magnanimitat i la generositat de l’Estat és compatible amb una reprovació política de la conducta dels dirigents i partits que han governat Catalunya des de l’any 2012. Altrament, si els pròxims comicis autonòmics acaben amb la tria d’un president o presidenta de sensibilitat independentista significarà que una majoria de l’electorat aposta per prorrogar l’orientació política de la darrera dècada. Per tant, en aquesta hipòtesi existeix el risc que els màxims líders secessionistes emprin l’amnistia com un esglaó (simbòlic, com pràcticament tot en el procés) cap a la independència i, com a conseqüència, l’èxit de la seva aprovació sigui menor. És a dir, és cert que haurà servit per pacificar la situació política i social, però no per passar pàgina a més de deu anys que han estat un desastre col·lectiu per al país.
Per aquest motiu, l’escenificació permanent de la formació que lidera Puigdemont no deixa de ser un exemple més de la pugna, pel relat polític, amb ERC de cara a les pròximes eleccions autonòmiques. Junts vol recuperar la presidència de la Generalitat, la seva joia de corona, i necessita, en conseqüència, quedar per davant de la candidatura que encapçalarà Pere Aragonès. Dit d’una altra manera, els estira-i-arronses amb el govern espanyol responen, únicament, a una qüestió electoral i no pas a cap avenç cap a la independència, com es sol repetir des de les esferes sobiranistes.
Per tot plegat, és molt important que el Partit Socialista convenci la major part de l’opinió pública sobre quina és la finalitat de l’amnistia. En cas contrari, seran els independentistes i el PP els qui marquin el pas de la narrativa política, fet que seria un fracàs per als qui creiem que la política és un espai que ha de buscar la convivència, la concòrdia i la unió de persones que pensem diferent.
Per altra banda, tampoc seria un problema per a Sánchez si perdés alguna votació al Congrés. I és que no hem de perdre de vista que les forces partidàries de la secessió són expertes de convertir qualsevol iniciativa en una subhasta. Per a ERC i, sobretot, per a Junts, és indiferent el contingut de la qüestió que es debat ni si els temes són econòmics, socials, fiscals o mediambientals. El més determinant per a ells és si qui acaba gestionant aquella competència és el govern català i, de retruc, el titular mediàtic que en treuen de cara al seu electorat.
En tot cas, seran les properes eleccions al Parlament les que dictaminin si la llei d’amnistia serveix (o no) per definitivament passar pàgina a un procés que no ha suposat cap mena de benefici col·lectiu per a la societat catalana.
