NO SÓC MENOPÀUSICA

Sóc metacíclica. Així es definia la Sílvia Abril en una entrevista que vaig llegir fa unes setmanes. Suposo que volia fer un titular cridaner per captar més audiència, i així promocionar l’obra que ara té en cartell. O potser sí que renega del que és fer-se gran i amb un gir lingüístic intenta no sentir que ella forma part de les dones que tenen la paraula maleïda: menopausa. La paraula tabú. Quan simplement és continuar fent anys.

Ella, justificant-se, ens diu: “no sóc menopàusica, sóc metacíclica” i així se sent encara jove, si ETS metacíclica ja no formes part del col·lectiu de dones que ja no valen per a res. Perquè segons sembla, per a ella, això és no tenir la regla. Certament, molta gent fins ara ho ha vist, i ho veu així. Però per aquest motiu hem de renegar-hi?

Crec que no i que el que fa és un error. Primer de tot perquè les persones no “som”, sinó que “estem” en una cosa. O jo, i moltes més, almenys som moltes més coses que una paraula o un fet.

Segon, perquè no pots combatre, i sobretot canviar la percepció d’una realitat negant-la i posant-hi purpurina. Una persona amb calvície pot dir que no és calva sinó que té “espais airejats per pensar millor al cap”? I una persona negra ha de dir que és “de color”? I jo, si tinc canes puc dir que és “brilli-brilli al cabell”?

Davant les injúries estúpides per realitats que són provinents de la naturalesa com aquestes, el millor no seria, lluitar-hi? Sílvia tens la menopausa, i què? Això et fa menys dona? Et fa ser pitjor dona? Qui pensi això, el problema el té ell, i el veurà així li posis la paraula que li posis, no et confonguis. Pots ser la Shakira, que si tens 46 anys, les amigues de la parella de 22 del teu ex et voldran insultar amb aquesta paraula “menopàusica”. Ui que ve el Llop!… Quina manera més estúpida d’insultar, quan totes hi acabarem arribant si tot va bé i vivim molts anys.

Enorgullim-nos-en de l’experiència que porten acumulada, de la saviesa que et pot portar aquesta experiència, del trajecte pel qual fins ara hem passejat. Som persones, no màquines que serveixin per a una finalitat. No tenim obsolescència programada. Tota la nostra vida és útil de principi a final.