PRESSA

Hi ha una dita freqüent al meu poble que potser es pot aplicar a la política actual: “qui tot ho menja alhora, tot ho caga alhora”.

Tenim pressa, se’ns deia fa una dècada. Era el moment, cap d’altre seria més propici, o ara o mai! Clamaven els predicadors. Per què? Vist el que s’ha vist, no seria pas per la seva capacitat de gestió o de conducció de les masses. La seva arrogància els portava a pensar que ningú més que ells seria capaç de portar el poble a la terra promesa.

Tanta pressa es tenia, que ni tan sols es podia perdre el temps especificant en què consistia l’objectiu. Es feia èmfasi en el moment efervescent que es vivia: “El món ens mira!”, fem història!”, com en una cursa cap a l’embriaguesa, sense pensar en la ressaca de l’endemà. Calia sacsejar l’ampolla frenèticament, el sacseig era la meta, insistir fins que algú sense senderi tragués el tap i tot quedés esquitxat i embrutat. Pura escuma infecunda.

La societat té un ritme, que uns intenten accelerar i altres frenar. Però si és clar que la inacció porta a l’esclerosi i la paràlisi, la pressa esbojarrada porta a la catàstrofe. Diu l’Eclesiastès: “Val més gos viu que lleó mort”, i la cosa empitjora quan el lleó no és tal, sinó simplement l’eco d’uns bramuls de ficció.

Podem pensar que el succeït els darrers anys, en el seu inici, era fruit de la pressa de CiU per assolir una majoria que l’arrogància dels seus líders imaginava. No cal dir que com que no es vol reconèixer l’error i sí continuar sacsejant l’ambient, la cosa es va anar agreujant, fins que va petar.

I ara torna a haver-hi comicis. I torna la gestualitat vàcua. La necessitat d’engalipar (uns i altres, eh?) la gent en quatre dies, com que no s’ha fet en el seu moment la tasca honesta i sincera de difondre els principis de cada opció política pas a pas i arreu, no sols als ja convençuts, sense pressa però també sense pausa. Ja se sap que el dia a dia se’ns menja, però és greu l’allunyament dels plantejaments polítics de les inquietuds reals de la gent. I més greu encara el què, no havent fet els deures quan calia, ara, de pressa de pressa, es multipliquin els gestos cridaners, els exabruptes a les xarxes, les declaracions explosives a la recerca d’un efímer titular.

Cal tenir present que, fins i tot en el cas que alguna d’aquestes manifestacions aconsegueixi el vot dels passavolants, després, un cop feta la votació i en plena negociació obligada per l’absència de majories suficients, el que s’ha dit en un moment d’excitació (oi, senyors Junqueras o Puigdemont?) enterboleix l’assoliment d’un acord.

La pressa porta a gratar en l’electorat del veí, perquè no s’ha fet la tasca necessària de convèncer a la gairebé meitat de l’electorat que passa olímpicament de la política. Potser sí que Junts estirarà alguns cupaires (i també al revés), o que hi haurà transvasament entre Comuns i PSC, o entre ERC i els altres. Baralles entre propers, que a posteriori passaran factura, mentre que s’obliden que, el 2021, només va votar el 53% de l’electorat.

Algú pensa en els gairebé tres milions de gent que no va fer el petit esforç de posar un sobre en una ranura? (per cert, més del doble que els anteriors comicis). No ens adonem que l’exaltació, la pirueta al buit, l’arrogància sectària, estan portant cada cop més a l’allunyament de la ciutadania de la gestió dels afers públics. Es multipliquen les plataformes de participació, enginyoses webs completament estèrils, on només hi acudeixen els convençuts de sempre. Aquesta situació deixa també a l’aire un perill evident: fent de la gesticulació i de les grans frases de petit recorregut l’àmbit freqüent a la política, s’obre la porta a què qui realment domina el tema, els radicalismes sectaris, sí que siguin capaços d’engalipar a milers de votants, als qui, davant una crisi profunda, creguin que és millor estripar-ho tot que construir miqueta a miqueta, sense la reflexió necessària que els faci entendre que, un cop els hooligans siguin decisius en les gestions, ells seran els primers a ser abandonats.

Potser seria un primer pas calmar els ànims, demostrar que la reflexió, el diàleg i el respecte a les idees d’altri són fecundes a llarg termini, mentre que el “tenim pressa perquè o ara o mai” només porta a la decepció i la misèria econòmica i sobretot social. Ara que estan de moda els tribunals, potser seria l’hora de crear la figura de la “inhabilitació permanent revisable”. Bon vent i barca nova.

Autor de “Participar hoy”