Aquesta és setmana de carnestoltes, i vull parlar d’un aspecte que s’està manifestant a propòsit de dues notícies esdevingudes darrerament. Fa pocs dies s’ha fet famosa una mare que és vegana i que es queixa que a la classe de la seva filla els faran anar disfressats de pescador. Atès que la progenitora (i no sé si la nena) és vegana, ho considera un atac a les seves idees i als seus principis. A més, manifesta que durà el cas més amunt, a la direcció en primera instància.
En segon lloc, hi ha la iniciativa d’una sèrie de municipis de l’Alt Penedès de regular quines cançons poden usar les comparses i quines no a les rues. Segons aquestes autoritats, això es fa per evitar la difusió de temes amb contingut sexista. Per una banda, els consistoris ja tenen una llista de títols que no es podran emetre; i per altra, els participants de les carrosses han d’enviar una llista amb la música prevista, a veure si passa el filtre o no. Això, no ho van viure fa molts anys cantautors com Raimon, Serrat o Paco Ibáñez? Què dèiem aleshores?
A tot això vull recordar l’escrit d’una escola que l’any passat es va fer viral a les xarxes. Es tractava de la nota que un col·legi donava a tots els pares i mares indicant-los quines disfresses no podien portar els infants a classe. No podien disfressar-se de cowboys (o de policies, o de soldats) perquè incitava a la violència. No podien anar de princeses ni de prínceps perquè eren «elements sexistes», tampoc era permès dur espases perquè eren coses punxants, ni «superherois o pistoles» perquè eren ítems «bèl·lics».
Què voleu què us digui, en aquests notícies descrites en els tres paràgrafs anteriors jo hi veig censura. Indirecta, si voleu. Però censura al cap i a la fi; i més en un context de carnaval on, com diu la dita, «tot s’hi val».
Tots detectem fàcilment la censura institucional, la que ve «de dalt». La d’algunes lleis, la que penalitzen determinats jutges, la que usen els directius de les televisions (siguin aquestes privades o públiques), la que s’usa en el sí dels partits o sindicats, etcètera.
Però hi ha una censura molt més perillosa, més subtil, més diària, més propera. Ja ho veieu: la que marca un centre escolar, la que s’expressa en un vídeo de TikTok, la que dictamina una regidoria…
Encara hi ha una altra forma de censura: la de tenir por a dir segons què a les xarxes per temor a les respostes de la resta d’usuaris en forma de linxament digital, el que ens provoca una autocensura poc saludable.
Donem-hi dues voltes, si cal. Perquè és positiu haver-nos dotat de sensibilitats com l’ecologia, com el pacifisme o com la multiculturalitat. Però no ha d’anar en detriment d’elements que ens pensàvem assolits i conquistats com la llibertat d’expressió, la tolerància o la lliure elecció.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam
Genial, Xavier. Simplement, genial!