I AIXÒ QUI HO PAGA?

Primer va semblar una astuta (sobretot astuta) maniobra electoralista. Calia obrir la caixa dels trons patriòtics per aconseguir una majoria aclaparadora per a les dretes fins aleshores moderades, en aquell moment en hores baixes a causa de la nefasta gestió de la crisi econòmica. La gent s’ofegava, en bona part per retallades no sempre necessàries, i volia sortir-se’n, fugir, marxar d’aquell ambient que l’ofegava. Marxar del què sigui, pitjor no podríem estar! I es començà a trencar amb tot, començant per les estructures d’estat: no sols amb la Constitució, sinó també amb el mateix Estatut.  Es generà un buit que un dubitatiu Puigdemont va voler omplir amb uns segons de República nostrada. I esclatà la tempesta perfecta: un lideratge de “farol”, seguit religiosament per una part de la població que veia que sí, que marxava, encara que ningú els hagués explicat cap a on (car de saber-ho, molts no s’haguessin embarcat). Encara avui, cinc anys després, alguns somnien en viure el seu particular maig del 68 que els permeti fer quelcom inusual a la seva grisa vida (com la de tothom), malgrat que la Meridiana no és la Sorbona, ni la Rahola en Jean-Paul Sartre. I si combinem això amb la desídia, la malaptesa i l’arrogància del govern del despistat Rajoy, doncs ja el tenim aquí: un embolic que es trigarà dècades a desfer.

Se n’ha parlat molt, potser massa, de l’entrellat jurídic. Alguns n’han sortit malparats, com els que, quedant-se al seu lloc, pagaren amb la presó mentre que el principal responsable continua vivint d’un bon sou d’aquella Unió Europea de la qual volia allunyar-se. Però, més enllà de les decisions judicials, hi ha un tema que s’ha quedat al tinter de la majoria d’analistes: Quin article del codi penal castiga el foment de l’enfrontament, de l’arrogant marginació d’una part de la població, del menyspreu de tot raonament que plantegi una anàlisi equànime de l’engany patit?

Es va començar per festes i trobades dignes del millor agrupament escolta. Calia, això sí, apuntar-se donant les dades personals, fins i tot per assistir a les performances a les carreteres. Després s’anà agrejant l’ambient i, atès que s’havia convençut que la terra promesa era a tocar, que només calia mantenir-se a la cleda, es reforçà la idea que els qui no combregaven no havien de ser a l’església. Això ha anat trencant cercles d’amistat, ha creat silencis en àmbits familiars i també malestars en molts col·lectius. Només cal veure el que està passant a l’Ateneu Barcelonès, o les peripècies a la Cambra de Comerç. Ferides que tardaran dècades a tancar-se, malbaratament d’energies que eren imprescindibles per avançar en benefici de tota la col·lectivitat. Qui pagarà tant plat trencat?

Es pot discutir si les penes de presó foren justes o no, fins i tot si alguns dels judicis havien d’haver-se produït. Sempre és difícil i delicat fixar quina pena correspon a un delicte, i fins i tot si un acte concret ho és. Però la falta de trencar la societat pel mig, de malmetre grups fins aquell moment efectius i necessaris, amb efectes perdurables en el temps, si hauria de tenir, i no té, una pena equivalent al mal causat, que n’és molt. Si més no, les urnes n’haurien de dictar sentència, mentre no es faci perdurarà el miratge.

L’estudi de l’Institut Català de Ciències Polítiques i Socials de l’any passat diu: “En la mesura en què les persones menys polaritzades desenvolupen sentiments negatius, poden tendir a allunyar-se de la política, deixant l’espai públic en mans d’aquells que tenen els sentiments polítics més esbiaixats”. Excitar el refús al no addicte fa que  gran part de la població s’allunyi cada cop més  de projectes i iniciatives que necessitarien el seu suport. Això no passa només aquí. La radicalització als Estats Units o al Brasil, més enllà dels resultats electorals puntuals, demostren un descrèdit de les institucions democràtiques. En moments de crisi, com els d’ara, és quan més necessàries són, i quan més els enderrocadors s’esforcen a minar-les.

Perquè fins i tot en l’hipotètic (i cada cop més difícil) cas que s’esvaïssin els tèrmits disgregadors, que les institucions democràtiques recuperessin el prestigi, el mal causat al teixit social no s’esborraria. Els que han marxat, o han estat foragitats, d’una entitat difícilment tornaran, es trigarà molt a tornar a posar sobre la taula el tema polític en moltes famílies; els col·lectius desapareguts no es tornaran a activar. Més enllà dels delictes de sedició, malversació, prevaricació…, caldria una pena pels depredadors de l’empatia social.

Diu la llegenda que després que tots els mals sortissin de la capsa de Pandora, assolant la humanitat, en el fons quedà Elpis, l’esperit de l’esperança. Potser serà així, encara que com va dir Max Aub durant el seu (aquest de debò) exili: “Res fa tant de mal com l’esperança, quan aquesta penja d’un fil”. Foragitem del nostre entorn els qui s’enorgulleixen de voler tallar-lo.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

2 thoughts on “I AIXÒ QUI HO PAGA?

  1. Magnífic article amb el qual estic plenament d’acord.
    Les dretes no tenen res a oferir per millorar la vida de la gent i per això es dediquen a la política dels sentiments.
    Salutacions.

Deixa un comentari