Aquest estiu he estat dues setmanes a Oxford amb l’objectiu principal de millorar el meu nivell d’anglès. Un dels avantatges d’aquesta mena d’experiències és que estàs en constant contacte amb estudiants d’altres països i que, de retruc, coneixes altres realitats i cultures. Reconec que abans de marxar tenia el pressentiment que nois i noies d’altres indrets em preguntarien per la situació política que viu Catalunya i, en conseqüència, per les derivades del procés independentista.
Però la realitat va distar molt del meu pensament inicial. Ningú em va formular mai cap qüestió sobre el panorama polític de casa nostra ni em va suggerir res al respecte. El que deixava bocabadats alguns dels estudiants del fet que fos de Barcelona era que vivia a la ciutat on jugava el Barça. I sí, com molts seguidors de l’esfera esportiva, sentien una profunda admiració per Leo Messi (alguns en menor mesura ara que juga al PSG). La seva passió per al club blaugrana era enorme: alguns d’ells van obrir els ulls com unes taronges quan els vaig ensenyar fotografies del Camp Nou en un partit de Lliga de l’any passat. Qui ens havia de dir que ens uniria més el futbol i el Barça que la política?
Val a dir, però, que els que tenien menys simpatia per l’àmbit esportiu també tenien la capital catalana com una ciutat referent perquè, al seu entendre, aquesta té un fort caràcter cosmopolita i turístic.
És evident que el procés independentista ha marcat la situació política de Catalunya els darrers anys, però sembla que el món no s’ha aturat gaire per mirar el que feia la societat catalana malgrat la voluntat, en aquest sentit, d’alguns grups polítics i la insistència (en algunes ocasions desmesurada) que s’ha efectuat des d’algunes esferes mediàtiques. En tot cas, potser seria hora d’obrir-nos, novament, a la resta del planeta; deixar-nos de mirar tant el melic; i recuperar el rol cosmopolita i internacional que Catalunya havia liderat abans de la constitució dels diferents governs independentistes. En el món actual, i l’experiència al Regne Unit m’ho confirma, la provincialització i el tancament és un error. És hora de reobrir les fronteres mentals i de tornar a mirar el món. Perquè les coses no passen per casualitat. Tampoc que el món miri el Barça.
