Quan fou mort…..

“Quan fou mort el combregaren”, versió catalana del “después de muerto Pascual, le llevan el orinal”. Això és el que passa amb l’esquerra en la gran majoria de democràcies establertes. Ho llegeixo al diari: “L’esquerra andalusa exhibeix “reconciliació” davant les urnes” (El Periódico de Catalunya 15.6.2022). Ara? A quatre dies dels comicis? Ho veig com una burla a la intel·ligència dels electors. Després de mesos i mesos de reticències, de gestos (no només els d’aquí són saltimbanquis), de por a l’emergència de Yolanda Díaz, de partits (el nom fa la cosa) i escissions vàries, ara es veu a la foto a Ione agafant per la cintura a Yolanda. Com que sembla que no hi ha un precipici al davant, no hi ha por de conseqüències tràgiques, més enllà dels resultats del dia 19. I s’ho hauran guanyat a pols.

L’electorat està confús i tip. Només cal veure l’abstenció superior al 52% a la primera volta de França, per no dir la del 60% a les “primàries” de Junts, aquells que semblaven tan disciplinats a la veu del gran patriarca. La majoria no entén res, i fins i tot els que han picat l’ham de l’”empoderament”, veuen que les cúpules van fent i desfent (més aviat el segon) i que el seu esforç per arribar a què els escoltin queda en una simple façana per donar imatge d’una inexistent obertura a la ciutadania.

Perquè en el fons és això: cal estar al costat (ni per sobre ni per sota) de la gent, de la gent corrent. I fer-ho dia a dia, en les coses quotidianes. Cal que quan algú estigui en una interminable llista d’espera de la sanitat, percebi que hi ha una esquerra que es trenca les banyes intentant revertir-ho, més enllà de les proclames de darrera hora. Compartint inquietuds en centres culturals, socials; explicant-ho a les escoles i associacions de barri. Sempre he pensat que l’èxit de mobilització del procés es deu al fet de que va començar sent festiu, on la gent compartia aventures amb els polítics que els esperonaven. Se sentien part d’alguna cosa. I si per això calia donar les dades personals, doncs es donaven, el que servia després per a la pluja fina (i gruixuda) de propaganda.

Però l’eventual votant de l’esquerra té molt poques ocasions de sentir-se “part de…”. I el que els podria unir, seria pertànyer al grup dels explotats, sentiment gens festiu. Malauradament, s’ha venut i comprat la idea que un pobre és un ric fracassat, lluny del sentiment de classe de dècades enrere. Per ser honestos, cal dir que els polítics de les esquerres han fet molt, molt més del que hauria fet la dreta en els temps difícils que estem vivint. Imagineu com estaríem ara, fins i tot en estadístiques de morts per Còvid, si hagués continuat l’inefable Rajoy?. Però aquesta percepció només es genera en els àmbits reduïts de l’esquerra militant, i encara. No arriba al ciutadà ras, aquell a qui preocupen les notes del fill (no l’educació pública), o aquella analítica que ha donat alta del que sigui (i no la sanitat pública), o fins i tot la feina que penja d’un fil (però no els ERTES, la gran eina de l’esquerra que a la dreta no li hagués ni passat pel cap, i dels que ja no se’n parla, com si fos la cosa més natural del món donar ajudes als qui perden la feina).

Yolanda Díaz diu que donarà una volta per trobar-se amb la gent, el mateix que va fer Pedro Sánchez quan travessava el desert. Està molt bé, però és una cosa que s’hauria de fer cada dia, de cada mes, de cada any, tant per saber el que es pensa, com per donar a conèixer el que es fa i el que es vol fer: compliments i incompliments, amb les raons d’aquests segons. I si el polític no hi arriba, s’hi haurien d’esmerçar els col·lectius socials, el pont ideal entre ciutadania i gestors de la cosa pública.

És per això que faig una crida als lectors d’aquests excel·lents Àtoms. Feu-los arribar enllà del vostre àmbit ideològic, planteu la llavor en el cap dels que prou feina tenen d’anar tirant, i no tenen accés a raonaments d’abast social i polític. La bona tasca de Collboni, no cal trametre-la a un exalcalde militant socialista, que ja ho sap, sinó a la senyora Maria del tercer segona. Que els comuns s’han retallat el sou (projecte Filadora), no cal informar-ne a una regidora d’Esquerra Unida, sinó al senyor Manolo, jubilat amb una pensió de 900 euros. And so on…

La gent de Còrtum estem al mig, podríem ser un pont entre els dos àmbits. Aprofitem aquest bon material que l’esforç titànic d’uns pocs amics ens posa a les mans. Com diu Claudià: “in vulgus manant exemple regentum”. Els exemples dels prínceps s’estenen entre el poble. Si els que es difonen són les “llibertats” de la senyora Ayuso, o els “apreteu” (paraula incorrecta) de Torra, ja sabem el que en surt, i malauradament, gràcies a la difusió massiva, la gent ho compra. I aleshores, com diu Plató: “illam osculantur, qua sunt oppressi, manum”, besen la mà que els aixafa.

Cal doncs estendre també, arreu i constantment, els principis de justícia i solidaritat de l’esquerra, i com es reflecteixen en actes (els de Còrtum per exemple), lleis i decrets concrets. N’han estat molts i en benefici d’un ampli ventall de la ciutadania, i no d’uns pocs aprofitats.