Els meus avis

Quan era petit, em pensava que els meus avis eren immortals. Dit d’una altra manera, creia que eren eterns i que viurien per sempre. Una absurditat, si es mira des de qualsevol paràmetre racional, però suposo que és propi dels infants imaginar-se un món que no és el real. Diria que em negava a pensar que algun dia es moririen. En el meu cas, però, s’hi va sumar un altre element: fins als 12 anys no havia viscut la defunció de cap persona del meu entorn més proper. En aquest sentit, no va ser fins que en vaig tenir 17 que es va morir la meva àvia materna d’un càncer de pàncrees. Aleshores tot va començar a canviar: vaig començar a sentir que la vida era molt més fràgil del que realment creia que era. I sí, això només va ser el principi del final: en poc més de 6 anys es van morir els meus dos avis i la meva altra àvia.

La meva vida va canviar completament. Em costava de creure que mai més aniria a dinar amb ells. Que mai més parlaríem. Que mai més riuríem plegats. Que mai més es repetiria tot el que havíem viscut.

Sí, se’m feia difícil de concebre que mai més jugaria al Rummikub, a cartes o a escacs amb el meu avi patern, l’Enric. Que mai més sentiria les prediccions polítiques de la meva àvia paterna, la Núria. O que mai més passaria un estiu a Camprodon amb l’Esteve i la Isabel, els meus avis materns. Tantes estones, tants records, i tantes alegries i tristeses que eren inesborrables, però que ja no tornarien mai més.

La Núria sempre em recordava que el més important en aquesta vida és deixar un món millor del que un se l’havia trobat. I és justament això, juntament amb els valors que tenien els meus avis, el que més orgullós em fa sentir d’ells. Tots quatre van contribuir, des dels seus àmbits professionals i vitals, a construir una societat una mica més amable, més justa i més pròspera. Ara, que tinc 23 anys, puc afirmar que el món on visc és una mica millor que el món on vaig néixer. I si ho puc assegurar és gràcies a ells.

Per exemple, el meu avi Enric, que era metge de família, va exercir la professió fins als 86 anys i ho va fer sempre des d’una convicció: atendre a qualsevol pacient independentment de la seva classe social o de la seva renda. Creia, en aquest sentit, en la medicina com un servei públic de primer ordre.

O la meva àvia Isabel, que va opositar, amb 45 anys, a una plaça del Departament de Pesca de la Generalitat. Va escollir aquesta opció professional, després de portar durant molts anys una papereria, perquè entenia que, d’aquesta manera, progressaria a nivell econòmic i social i que, en conseqüència, podria ajudar a pagar els estudis universitaris als seus fills i filla. Desitjava, en definitiva, que tinguessin una vida millor que la que havia tingut ella. El seu marit, l’Esteve, va passar-se gairebé tota la seva etapa laboral venent estovalles per tot Catalunya. Era un home molt lluitador i pencaire al qual, malgrat no entusiasmar-li la feina, treballava moltes hores per tirar endavant la família.

I, finalment, la meva àvia Núria, que va treballar des de la política municipal i des de l’activisme social i veïnal per una Barcelona menys desigual, i perquè l’ascensor social funcionés i permetés millorar les condicions de vida de les persones més vulnerables.

Sense els meus avis no seria el mateix. La mort forma part de la vida, però també és cert que una persona no mor del tot si encara algú la recorda. I, per això, l’Enric, la Núria, la Isabel i l’Esteve no moriran mai.

Marcel Vidal

Periodista
@marcel30111998

One thought on “Els meus avis

  1. Gràcies per recordar
    -nos allò que és tant essencial i alhora molts cops oblidat

Deixa un comentari