Sabatassa del Caudillo

Vaig estar a punt d’escriure sobre l’extraordinari exemple de racionalitat de la fusió de Villanueva de la Serena i Don Benito. Em té meravellada la maduresa de la ciutadania, capaç d’entendre que una ciutat més gran es posiciona millor de cara al futur i que tothom hi surt guanyant. No em negareu que és un fet insòlit en un món, on la tendència és a l’individualisme, la disgregació, el processisme, el “brexitisme”,… encara que sigui a costa de la més absoluta irrellevància.

Vaig contenir a temps la meva eufòria i, per sort, no vaig llançar-me a elogiar els extremenys i a declarar la meva fe renovada en l’espècie humana. No han passat ni tres mesos i ja s’ha organitzat un sidral pel tema del nom. S’havia fet el més important, la fusió, però ara la visceralitat ha explotat pel més superficial, la denominació. Els encarregats d’escollir un parell de noms per a la nova ciutat, que no tinguessin a veure amb els actuals i basats en la història o la geografia de l’indret, van sortir a garrotades de la sessió de presentació. La proposta de “Concordia del Guadiana” o “Mestas del Guadiana” ha desfermat tots els dimonis i no es posarà a votació.

Això m’ha portat a la memòria la Mancomunitat Sabadell-Terrassa, constituïda a meitat dels 60 per a abastir amb un conjunt de serveis comuns les dues ciutats més importants del Vallès occidental, d’una rivalitat proverbial. Entre altres, hi havia el mercat central de fruita i verdura i dos instituts de Batxillerat. El franquisme, per no complicar-se la vida i amb la seva manca d’imaginació característica, li va deixar el prosaic nom de Mancomunitat Sabadell-Terrassa, així tal qual i per ordre alfabètic. La gent de Terrassa i la jovenalla dels dos instituts ens en fotíem i li dèiem Sabatassa del Caudillo i, tots contents.

Deia irònicament Vázquez Montalbán que contra Franco vivíem millor. Expressió molt enginyosa però amb la qual no estic d’acord ni en broma. Les vàrem passar magres en aquell “único destino en lo universal”. Simplement, tot era més senzill perquè no podíem fer-hi ni dir-hi res. Només acudits mig clandestins. No hi havia res a decidir.

Jo estaria més amb l’escriptora portuguesa Lídia Jorge que, analitzant la revolució dels clavells a “Los Memorables”, afirma que la democràcia és l’oposat a l’èpica perquè consisteix en enfrontar-se amb la banalitat del dia a dia. Doncs això, potser que governants i ciutadania ens deixem ja d’èpiques revolucionàries i ens concentrem en la tasca gris, àrdua i poc lluïda de reforçar les bases de la nostra feble democràcia i anar per feina. No estan els temps per bromes!

Rosa Boladeras

Periodista

http://www.rosaboladeras.net/

Deixa un comentari