Dissoldre la por en purpurina

Una noia de 19 anys va ser víctima la matinada de dijous a divendres d’una violació. Dues noies la van trobar a la zona de la Mar Bella de Barcelona, a les proximitats d’on es celebra el Primavera Sound, sense roba interior, amb la samarreta plena de sang, el nas i la mandíbula trencades i senyals d’haver patit una agressió sexual. A aquesta noia, que espero que es recuperi aviat de les ferides físiques, uns energúmens li han destrossat la vida. Li han causat danys que serien evitables si la societat anés pel camí que ha d’anar i no pas pels llindars de la degradació moral, de l’individualisme i la frivolitat.

Per què ho dic això? Perquè aquest no es tracta d’un cas aïllat.  Els seus victimaris no són uns monstres que ha trobat pel camí de nit. Formen part del cada cop més gran grup d’homes i nois, que no veuen problema en actuar d’aquesta manera. Fins i tot ho troben divertit. Han mamat la violència i submissió del porno –el qual ens intenten vendre com a empoderant per a la dona-, que han vist i potser, quasi segur segons les enquestes, han comprat sexe com qui compra un entrepà. Que han viscut amb els missatges contradictoris de la societat en què vivim actualment, que ens sexualitza, que ens converteix en objectes a comprar amb una simple transacció econòmica, que frivolitza les relacions sexuals i les afectives, que titlla als crítics de puritans.

Un punt lila és un punt d’informació, sensibilització i assessorament sobre les agressions sexuals en espais d’oci nocturn, i en cas que n’existeixi alguna, acompanyament per a les possibles víctimes. Al Primavera Sound n’hi havia, com és obligat en entorns d’oci nocturn, o s’hi feien dir. Per què si ens fixem en l’estand veurem que el què s’hi trobava eren unes llums de colors que ens deien que “Nobody is normal” i diverses perles: Libertad sexual, dissidència sexual o somos los raritxs, somos las maricas, somos las putas, consentimiento es sexi. Aquest estand el que és, és un punt de publicitat narcisista, amb eslògans d’autoajuda barata, frívola i ben farcida de purpurina, que no respon a les necessitats per les que van néixer els punts liles, que no s’adapta a la realitat dels problemes reals actuals i que no fa ni la funció de punt contra els delictes d’odi, que també n’hi ha.

Imaginem-nos per un moment que som una dona que ha patit una agressió sexual. De debò hauríem d’anar a un estand de llums de neó que va dirigit a “las putas” a explicar què ens ha passat? Ens sentiríem segures? La resposta és no. No perquè el que fa aquest estand és frivolitzar la crua realitat del que pateixen moltes, la gran majoria, de dones, que encara seguim tenint por d’anar soles pel carrer sense que s’hi posi solució.

Ens omplim la boca de la paraula “dret”. És el meu dret, és el nostre dret. Són els drets humans. I jo em pregunto, i on són els nostres deures? Han desaparegut, com ho van fer a moltes escoles, no fos cas que ensenyéssim als nostres fills i filles la importància de ser responsables?  Per què les persones som tan narcisistes com per parlar de drets humans? Si el que estem demostrant és que els humans portem en realitat dins nostre la creença de la llei del més fort i que la “civilització” es dirigeix al futur seguint la llei de la jungla.

Lu Pablo

Periodista

@lupabv

Deixa un comentari