D’espies i intoxicacions

photo of an elegant woman pointing the gun

Ara se’n parla molt, sembla que visquem en una novel·la de John LeCarré, però d’espies n’hi ha hagut sempre per donar i per vendre (sobre tot per vendre). A l’antiga Roma, per exemple, Ciceró ja tenia una xarxa d’espies per controlar els moviments i decisions de Catilina. Avui, però, us vull relatar una història una mica més propera que succeí durant la guerra civil.

El 25 d’abril de 1937, dos joves francesos van ser detinguts a la frontera de Danxarinea i van ser traslladats a la presó de Fuenterrabía. Fins aquí, res d’especial: no portaven la documentació necessària i se’ls va agafar.

Però el tema es complica, en veure que, durant l’interrogatori, a la pell els dos lluïen escarificacions sospitoses. I aquí comença el paper dels mitjans de comunicació per ampliar-ne el ressò. La sospita és que són espies, que han passat la frontera per difondre la malaltia de la son entre la població i les tropes franquistes. Una noticia arribarà a dir que, després d’un consell de guerra, se’ls afusella (ABC Sevilla, 11.8.1937 pàgina 4)., cosa que si el delicte hagués estat cert, era lògica. Però en els mateixos dies, l’ambaixador francès Herbette ho desmenteix, i fins i tot el pare d’un d’ells (Bougennec) demana que es persegueixi als que han engalipat al seu fill en un assumpte tan tèrbol (L’Indépendant des Basses-Pyrénées 7.8.37)

Pensem en el context del moment: La guerra estava estancada, la República, després dels fets de maig a Catalunya, anava agafant les regnes de la gestió i l’ajuda russa s’incrementava. Madrid resistia. Es posaven de manifests les ajudes descarades d’alemanys i italians a Franco, sovintejant les queixes davant la Societat de Nacions (on Franco no hi tenia veu, atès que no era una nació). Davant d’això, tot instrument que servís per degradar la imatge republicana era benvingut. I així es volgué aprofitar el sòrdid assumpte dels francesos escarificats.

Abans de que es desmentís l’execució dels implicats, a finals de juny aparegué un article amb un títol suggestiu: “Yo he sido espia rojo”, signat per un misteriós X15Z i publicat per entregues a diversos mitjans franquistes, com Odiel (22-25/6/1937), Vértice, El Alcázar o La voz de España. Resumint, venia a dir el següent: Els republicans havien contactat amb uns tèrbols personatges francesos (Chabrat, Bougennec i el nostre X15Z) perquè, a canvi de diners, es deixessin inocular la malaltia del son, per després passar la frontera i difondre el virus arreu del bàndol rebel. Ho amania amb altres històries laterals, com el d’una eventual espia doble (rossa i atractiva) o un català que passava per allí. L’objectiu era difondre sospites i per això s’amaneix amb l’intent d’implicar en el fet a l’escriptor Max Aub, al pintor Luis Quintanilla o al diputat radical socialista Boussoutrot. L’enigmàtic X15Z, que era un dels que havia de passar, se’n salva gràcies a la rossa, mentre que els altres dos, al no aconseguir els salconduits, esperonats pel “català” que no en volia perdre la comissió, després de ser inoculats a Baiona per un metge alemany, passen pel Pirineu, on son detinguts immediatament pels policies franquistes comandats pel sinistre comandant Troncoso, que ja els esperava. Com veieu, no hi falta cap element per aquest thriller: alemanys, dones atractives, periodistes, vida alegre… i fins i tot “un català”.

Què va passar en realitat? Uns francesos de moralitat dubtosa, havien contactat amb uns anglesos, ordint una trama, aparentment consistent a l’emmetzinament per transmissió de virus. Parlaren de molts diners (unes 200.000 lliures esterlines), i per cobrir-ho havien obert una assegurança de vida d’un milió, que s’hagués cobrat en el cas -molt probable- de que, enxampats, haguessin estat afusellats. Informats també per uns anglesos, els franquistes estaven al corrent de l’operació, que es torçà en no arribar a temps els salconduits per passar per la frontera d’Irun, el que portà al català a fer mans i mànigues perquè passessin per la muntanya, on ja els esperaven.

Un cop detinguts, per allò del “mai se sap”, Troncoso feu examinar les escarificacions per un metge (el Dr. Anguera), que diu, textualment: “De toda esta serie de trabajos concienzudamente efectuados no pudimos sacar la prueba veraz, el convencimiento firme, de que estos individuos fuesen reservorios de virus o portadores de bacterias”.

Així doncs, es tractava d’un intent d’estafa, possiblement ideat pels mateixos franquistes (Julián Troncoso era un personatge força retorçat), que atesa la sensibilitat internacional pel tema de la guerra bacteriològica, s’utilitzà també com a mitjà de propaganda i descrèdit del bàndol republicà, com bé diu un historiador especialista en el tema, Pedro Barruso: “lo que inicialmente era una simple estafa se convierte en una intensa campaña de propaganda de los medios franquistas que incluso llega al extranjero”.

Això s’assolí, car es va arribar a publicar en diaris de dretes francesos (durant l’agost de 1937, cròniques ben documentades d’Albert Ch. Morice a Le Journal), i fins i tot el diari del partit nazi a Berlín: Angriff. Tanmateix, la trama era tan barroera que, malgrat haver-ho manifestat, la queixa no arriba, ni directa ni indirectament, a la Societat de les Nacions.      

Es miri per on es miri, va ser una estratagema barroera, però que durant uns dies va engalipar i inquietar als lectors partidaris de Franco. I va ser portada a terme per uns desaprensius, dels que n’hi va haver, n’hi ha i n’hi hauran. Fins el punt que, dos dies abans de publicar-se el citat “Yo fui espia rojo”, dos suposats periodistes es presentaren a l’ambaixada espanyola a París, amb el xantatge de que si no els pagaven 50.000 francs, ho publicarien. Foren atesos per Eugeni Xammar, a qui l’ambaixador Ossorio i Gallardo ordenà no donar “ni un cèntim”. Així que ho van publicar.

Un últim comentari que fa bona la frase de què “els testos s’assemblen a les olles”. Aquest article signat per X15Z, encara cueja en mitjans d’extrema dreta, que publiquen articles difamatoris basats en el seu relat, com el de ConfidencialDigital del 2 d’abril del 2020.

En ple debat sobre una llei de Memòria Històrica, per desmerèixer-la, s’aprofita aquesta història rocambolesca per afirmar que: “Estamos ante un verdadero ejercicio de Memoria Histórica, no subvencionada, y que evidencia a mi juicio que el verdadero motivo por el que el PSOE y la izquierda española pretender anular los juicios militares con los que se castigaron sus crímenes no es más que un deseo de tapar hechos como éste, para que así caigan definitivamente en el olvido y en el descrédito, y puedan así eternamente seguir chantajeando, mintiendo, estafando, engañando y cometiendo todo tipo de desmanes y tropeíía”.

Algun comentari? No per part meva. Demano perdó per citar mitjans tan….

NOTA: Si teniu interès en saber-ne més d’aquesta tèrbola història, podeu veure el meu web, on es desenvolupa en set entrades titulades: ¿Max Aub espia?. https://www.visorhistoria.com/category/blog/

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

Deixa un comentari