Tan lluny i tan a prop

M’imagino una família d’Ucraïna. Una família de Mikolàiv o Khàrkiv. Una família de quatre membres, com la meva. Una família que l’hivern passat va celebrar, com centenars de milers d’altres, el Nadal i el Cap d’Any. Un Nadal que, a més, presentava, per a moltes persones, un caràcter especial, ja que, després de dos anys de pandèmia, permetia el retrobament de familiars i amistats. Però, exceptuant aquest element, eren unes vacances nadalenques més. Sí, eren unes festes ordinàries, perquè tothom (o una gran majoria de la societat) les té marcades al calendari i perquè tothom (o una gran majoria de la societat) preveu celebrar-les l’any següent.

La família que m’imagino potser va debatre durant el dinar de Nadal. O potser no. Potser va abraçar-se abans d’obrir els regals. O potser res de tot això. Però, en tot cas, era una família com la meva. Una família que té dies més avorrits i d’altres de més divertits. El pare i la mare d’aquesta família volen que el seu fill i la seva filla tinguin més oportunitats que les que han tingut ells, i anhelen que aquests puguin estudiar a la universitat. Per la seva part, el fill i la filla es queixen de com imparteixen les classes alguns professors a l’escola, i s’angoixen quan tenen molts deures o exàmens. És una família que, a més, pot permetre’s de tant en tant anar al cine o al teatre. Una família, en definitiva, que beu de la quotidianitat diària que tenen la majoria de les societats occidentals. Una quotidianitat, tot sigui dit de pas, que representa la major etapa de prosperitat i progrés a bona part del continent europeu.

Res (o pràcticament res) fa presagiar que, d’un dia per l’altre, tot això es pugui acabar. I això és justament el que va ocórrer poques setmanes abans del dia 24 de febrer. O, fins i tot, algunes famílies ho van veure el mateix dia. La invasió russa d’Ucraïna va trencar un model de vida. Un model de vida que aquesta família donava per assentat. Qui es podia imaginar que l’any 2022 hi hauria una guerra a Europa? El fill i la filla, que només han viscut en democràcia, s’imaginaven que el paradigma polític i vital havia estat sempre aquest. Però no. I ara només els queda la lluita per la seva supervivència. Una supervivència que viu submergida en una societat que està dominada per la destrucció, la mort i l’horror. I també queda la meva convicció que aquesta família podria ser perfectament la meva.

Marcel Vidal

Marcel Vidal

Periodista
@marcel30111998

Deixa un comentari