Hi ha paraules emblemàtiques, que si algú no les usa no és ningú. Qualsevol discurs, o article que vulgui semblar modern, viu i avançat, ha d’incloure alguns mots clau, i un d’ells és relat. Altres serien empoderament i, més recentment: metavers! Però aquestes les deixarem per un altre dia.
“El relat de Zelensky ha vençut al relat de Putin”; “Mariano Rajoy no va saber construir un relat que contrarestés el relat de Puigdemont”, relat, relat, relat. Per què aquesta rellevància? S`ho mereix?
Al meu entendre, és una argúcia periodística, o dels que escriuen els discursos que els polítics diuen amb més o menys traça. Perquè el relat és només, i a vegades ni això, una part de la veritat. El seu mèrit és haver tingut traça per embastar trossos de realitat, exageracions i alguna mentidota, en una direcció determinada, i presentar-los com a teoria incontestable, sòlida, monolítica. I encara pitjor: totalitària, negant qualsevol valor enllà dels seus límits. Però és així?
Quan s’agafen bocins, se’n deixen uns altres de banda. I en la política tumultuosa que avui vivim, són molts els que es descarten. La gent, atabalada, saturada de missatges i amb el temps escàs, espera això, una mena de Reader’s Digest de l’actualitat, cuit i mastegat, que només calgui engolir. Una visió més ampla i honesta (i que, per tant, s’aproparia més a la realitat) faria que el relat fos difícil de pair. I el que es busca, no sempre amb bona fe, és que sigui admès com a veritable i, aquí hi ha la clau, s’incorpori al discurs popular. Si ens empassem rodes de molí, encara ho farem més amb menges ensalivades per les xarxes i edulcorades televisivament, per tòxiques que siguin.
El relat, tal com el concebem actualment, maniqueu i simplista, no és un fenomen recent. El seu contrari seria la tasca d’historiador honest, aquell que ofereix els fets, en cerca les causes i les conseqüències, sense llimar-ne les asprors, encara que no li agradin, o siguin contràries a les seves conviccions. Als primers mesos de la guerra del 36, ajudat pels excessos d’uns pocs que tenien pressa per assolir la llibertat absoluta, i en el seu nom cremaven i assassinaven, el bàndol rebel, que cremava i sobretot assassinava moltíssim més, seguint ordres superiors!, va saber vendre internacionalment el seu “relat” sobre la necessitat d’una “croada” contra aquell desori que amenaçava d’estendre’s per tota Europa. No era cert, s’exagerava una part (existent, això sí) i s’amagava l’altra. Es mentia i s’inventaven successos per adornar el seu “relat”. Mentrestant, el bàndol legítim, que desbordat i trossejat per la pressa d’uns i altres, prou feina tenia en intentar organitzar-se, no disposava de temps (ni traça) per a bastir un “relat” que contrarestés el franquista i arribés a l’opinió pública.
I aquí entra la segona part del tema: la raóper la que, sobretot durant el primer any de contesa, s’imposà a Europa el relat del feixisme rebel: perquè la gent estava predisposada a empassar-se’l; perquè el “relat”, ni que fos fals, encaixava amb el que volien sentir per aplicar-ho a casa seva. El dèbil Front Popular francès, i la dretana Gran Bretanya del “pacificador” Chamberlain, van creure més adient als seus interessos fer prevaldre el relat franquista que el que, amb penes i treballs va anar bastint la República, tant en l’àmbit propagandístic com diplomàtic. La por al comunisme rus va ser més forta que la que generaven Hitler o Mussolini. I ho va pagar un govern legítim, i a la llarga també Europa.
Que els polítics juguin la carta del relat, amb la seva amplificació i consolidació mitjançant les xarxes socials és inevitable, malauradament s’ha convertit en un fet usual. Però és greu que els mitjans de comunicació se’n facin ressò, l’amplifiquin i en fomentin en consum acrític. Són còmplices necessaris, que ho accepten a la recerca d’una audiència predisposada. És un cercle viciós: relats fàcils i monocolors, difosos amplament, que fan creure a la gent que són certs i que amb això n’hi ha prou per tenir una opinió sobre el tema, donant carta de validesa al que és habitualment un mer muntatge.
Veiem com ha canviat (o s’ha fet canviar) el relat sobre la pandèmia: no cal ser enginyer aeronàutic per saber que la millor manera de no tenir contagis és no comptar-los; o que és políticament rendible vendre la idea que això s’ha acabat mitjançant l’argúcia de deixar de declarar el nombre de decessos, que fins al canvi de relat, eren de més d’un centenar diari. O, en el cas de la guerra d’Ucraïna, on segurament la majoria de fets i imatges que es veuen són veritat, però on es fa prevaldre un relat unidireccional, creant un discurs maniqueu. És veritat que a les guerres hi ha bombes que cauen sobre formacions de tancs i altres que ho fan sobre teatres o escoles, és veritat que hi ha hagut una invasió. No obstant això, també és veritat que l’exèrcit d’Ucraïna bombardeja zones on també hi ha civils causant-ne víctimes, o que el seu govern va il·legalitzar 11 partits polítics dissidents. No fa cap mal sospesar la situació en el seu conjunt, per aconseguir una opinió honesta i oberta a replantejaments sempre que es rebin noves informacions. Molt probablement seria favorable al país atacat i contrària als somnis imperialistes de Putin, però la seva validesa, sempre oberta a la reflexió, aniria molt més enllà de qualsevol dels “relats” prefabricats.
I aquesta visió ampla, podria pensar que moltes de les raons actuals cal veure-les sota el prisma de la seva generació, anys enrere, quan una demarcació, amb el suport i la incitació de Rússia, posava una frontera bel·ligerant a les discussions sobre llengua, cultura o marginacions sectorials, provocant una guerra menor, que ha acabat en una de major… amb els seus corresponents morts… i lo que te rondaré morena! I no segueixo per no anar a parar a un relat que us seria excessivament familiar.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”