PARLEM DE LA PARLA

Una vegada més es parla de la parla. Malauradament, l’ambient està tan enrarit que es fa difícil escoltar aportacions enraonades, que ens arribin missatges coherents i desinteressats. No es tracta, només, d’establir una llei, tampoc de canviar la gramàtica ni molt menys d’atorgar percentatges. Els raonaments queden tapats pels esgarips victimistes i les paraulades xenòfobes d’uns i altres. Un debat necessari, no per la urgència sinó per la profunditat, és adulterat per les presses de polítics que basen el seu discurs en gestos i posturetes per cobrir el dèficit d’atenció al bé comú. Per aquesta raó no em sento capaç de pronunciar-me sobre lleis i percentatges.

Però sí que voldria apuntar una cosa: més enllà de les imposicions del signe que sigui, una llengua, per sobreviure, s’ha de fer estimar. I l’arrogància és un mal mitjà per atraure la gent. El discurs que som-els-millors-i -ens-estan-massacrant no és el cant adient per seduir als que no-són-tant-bons-però-van-fent. La radicalització de les postures pot ser un instrument per mantenir els “fidels” dins la cleda, però tanca també les portes als qui un dia podrien pensar a afegir-se al grup. A mesura que van perdent  alguns vots, els defensors d’una catalanitat a ultrança no obren els braços sinó que serren els punys. El menyspreu de la presidenta del Parlament a tot el que no sigui ajustat al que creu que ha de ser, el barroer humor de TV3, sempre en el mateix sentit, pot ser útil per als que ho prenen com la seva bíblia, però allunya als qui encara són agnòstics. Des dels escons del Parlament i des de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, es fan mil i un gestos per a la galeria, la pròpia, que van creant aquest aire d’enfrontament que potser convé a uns quants (que sense les batusses no serien ningú) però no ajuda a la incorporació convençuda de nous usuaris de la llengua catalana, la de tot un poble i no un distintiu d’una part altiva de la societat que els està mirant de dalt a baix.

Què és més important? Obligar a un percentatge de doblatges en català a les plataformes digitals, o que realment hi hagi gent que vulgui veure la pel·lícula en català. Sense això, la xifra que es decideixi només servirà per a l’habitual esgrima matussera de passadís. Si es vol que més gent miri TV3, cal atraure’ls pel que s’hi diu. El que la Corporació romangui el reducte dels que riuen sempre les mateixes gràcies, menystenint els que no les escolten, no ajuda en absolut. Serà la qualitat, l’amplitud de mires, l’honesta diversificació de posicions, la que farà que gent de tota mena hi acudeixi, no l’escalada sectària. Només el capteniment, l’obertura de criteris, el respecte a tothom, farà que la gent s’acosti al català.

A l’escola passa el mateix. La docència és prou bona perquè en acabar l’obligatòria s’hagi generalitzat el coneixement suficient de les dues llengües oficials, i fins i tot, en molts casos, d’una tercera. La clau no són les obligatorietats, sinó que al jugar al pati, al trobar-se amb els companys, a la vida diària es triï el català com a mitjà de comunicació. I només serà així si es considera la llengua un mitjà de convivència i no de confrontació, una eina de tots, i no el tret distintiu en un camp de bons i dolents. No tothom està per anar a tallar la Meridiana, guixar botigues retolades en castellà o seguir la cançó de Joan Dausà:

Prova-ho ara / Que ho copiïn els nens / Que s’inclinin els reis i que ‘flipin‘ els vells.

 Prova-ho ara / que set senti al carrer / Prova-ho ara / No fan falta cartells / Prova-ho ara / treu la pols del fusell, i un cop ho hagis fet: Dispara!

En aquest context, ara que ja hem tingut els nostres trumps, imaginem que sorgeix una Associació Nacional del Rifle catalana? Fins a quin punt ajudaria a entendre i estimar el català?, quants serien els que s’aproparien amb simpatia, i quants els que deixarien estar qualsevol gana d’integrar-se a la comunitat de tots els catalanoparlants?

Els irreductibles, aquests farien el que fos per mantenir la separació maniquea, esperonats pels mitjans que els diuen (gairebé en exclusiva) el que volen sentir. Però també hi ha els qui no se senten cridats a reptes excelsos, aquells que són malmirats si sota l’aixella no porten l’Avui o l’Ara, perquè les versions en català d’altres mitjans, que comporten un important esforç econòmic en pro de la llengua, no són prou ortodoxes. Només faltaria! Molta gent seguirà parlant el català perquè el senten seu i són conscients de la seva vàlua, però veient com està el pati, es quedaran al marge, evitant l’enfrontament i les males cares.

I finalment també hem de pensar en els qui no l’usen habitualment, i que frenaran els seus impulsos d’entrar en una cleda on els papers ja estan repartits i es fa mofa dels espectadors que en desconeixen les claus.

Hom entrarà en una llengua si se n’aprecia la cultura, respecta els costums i admira el tarannà autòcton. No perquè s’hi dictin percentatges. Les regulacions d’aquest tipus són postisses, només serveixen per donar munició als qui tenen la brega com a forma de vida, allunyant així encara més les hipotètiques noves incorporacions a parlar habitualment, i amb sentiment de grup, el català.

Per cert, un últim comentari: malgrat que la situació es ven com a molt crítica, constato que molts dels que es queixen de la persecució del català fan unes faltes d’ortografia que fan escruixir. Tan difícil és passar el text pel corrector (gratuït) abans d’enviar un correu? Un tuit agressiu allunya futurs parlants; una missiva coherent, raonada i equànime, escrita en un català correcte, els apropa. I per part meva un últim apunt: miraré la pel·lícula o la sèrie de Netflix quan aquesta m’interessi, no perquè estigui doblada en un idioma o un altre, i em fa por que qui triï les que s’hagin d’incloure en un hipotètic 6% de doblatge, sigui algun corifeu dels FAQS.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

Deixa un comentari