CATALUNYA, L’HORA DE LA POLÍTICA

Sembla que per fi, desprès d’una dècada perduda s’obre una oportunitat per a iniciar un camí que permeti sortir de l’empantanament a Catalunya. Sembla el moment de posar punt i final al camí, que sabien impossible, transitat per l’independentisme català cap a un objectiu que els seus dirigents sabien que ni econòmica ni política ni socialment era transitable.

La supèrbia i la lluita interna per la hegemonia dins dels independentistes que impedien  posar fi als seus somnis d’una independència impossible en l’actual context europeu i la incapacitat o la nul·la voluntat per part del Govern de l’Estat del PP per a  intentar trobar solucions polítiques a la qüestió catalana enlloc de  deixar-ho tot en mans d’una judicialització que pot sancionar però no pot aportar solucions als problemes polítics. Tot això va portat a un carreró sense sortida, a una situació greu que ha comportat d’una banda una crisi política dins de Catalunya i entre Catalunya i l’Estat i d’altra  banda  una fractura profunda que ha dividit la pròpia societat catalana així com un desprestigi de les institucions d’autogovern de Catalunya.  La recerca de la independència ha comportat una regressió en l’autogovern, la fractura social  ha anat acompanyada d’una regressió en el paper de l’economia catalana i una decadència social i cultural.

Això sí, l’enfrontament ha servit durant una bona colla d’anys als respectius bàndols per mantenir  les seves parròquies electorals, al marge dels costos que  hagi comportat.

Les proclames i actuacions dels independentistes, la resposta únicament repressiva i judicial per part de l’Estat, l’empresonament dels dirigents independentistes responsables de la vulneració de la legalitat, la fugida d’altres dirigents, etc.., ens havien situat durant massa temps en un carreró sense sortida.

Amb el pas dels temps el “soufflé” independentista ha perdut força. Tan de  temps amb manca de govern, sense expectatives de canvi ha modificat fins i tot la fisonomia de Catalunya. Les concentracions dels independentistes tenen menys afluència, les estelades i  llaços escassegen, les disputes entre Junts i ERC han estat continuades i l’acció de govern inexistent, la pèrdua de suport electoral amb  l’augment de l’abstencionisme dins l’independentisme són un símptoma clar del cansament de la part de la ciutadania que els hi donava suport.

 Els dirigents independentistes són avui plenament conscients de la impossibilitat d’assolir els objectius, això no comporta que ho reconeguin públicament davant d’aquell sector de la població que s’ha cregut les propostes impossibles que havien promès. Aquest és el gran problema de l’independentisme, haver enganyat durant massa temps a massa gent, i ara això dificulta la rectificació i precisen d’excuses i temps per anar canviant el seu discurs. Això és encara més difícil davant la permanent pugna per l’hegemonia dins dels partits independentistes que tenen sempre en els llavis el mot de “traïdor o botifler” per al seu competidor. El que està clar és que s’ha posat fi a la via unilateral tantes vegades plantejada  i mai assolida.

Ara la situació ha donat un gir en profunditat. El Govern progressista de Pedro Sánchez intenta sortir del “cul-de-sac” de la situació a Catalunya. I per això ha optat per l’aprovació dels indults als dirigents condemnats per la seva vulneració de la llei. Els indults són una eina legal. L’indult no significa en cap mesura qüestionar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem sinó que és una actuació de gràcia en l’àmbit de la política. L’actual Govern de l’Estat, al contrari de l’anterior, fa una aposta clara per intentar trobar una via de diàleg en el marc de la legalitat constitucional, això sembla prou clar. El problemes polítics com alguna vegada ha assenyalat fins i tot el Tribunal Constitucional requereixen de solucions polítiques, evidentment dins dels àmbits de la llei.

Tothom és conscient, encara que de vegades no ho sembli, que el que es planteja no comporta ni comportarà cap canvi fora de la Constitució per que no hi ha cap majoria per a fer-ho possible. Això que vol emmascarar la dreta i la ultradreta, que fan de la confrontació i el conflicte amb el Govern de l’Estat la seva estratègia política, ho sap tothom fins i tot els propis partits independentistes. La dreta del PP i C´s, esperonades per VOX, només tenen una posició d’oposició a qualsevol canvi, no tenen cap proposta política per afrontar i donar sortida a la situació de la societat catalana i del conjunt de  l’espanyola. Es a dir cap posició més que mantenir la divisió i el conflicte, per cert el mateix que defensa l’independentisme més radical.

Està prou establert per a qui ho vulgui entendre que el diàleg i la negociació es donarà sempre dins del marc de la legalitat vigent, el hi agradi o no als partits independentistes, i el President del Govern ho ha deixat prou clar. I no hi ha alternativa al diàleg i a la negociació. I això també ho saben els dirigents independentistes que saben per experiència el que comporta desafiar el poder de l’Estat de Dret.

Es el moment de la POLITICA en majúscules, i el govern ha optat per aquesta opció. I la negociació pot comportar canvis legals sempre dins del marc constitucional vigent. Es possible i necessari atendre les necessitats econòmiques i socials de Catalunya. Es possible fins i tot reformar el marc de relacions entre Catalunya i l’Estat, que significa l’Estatut, i que aquests acords a que es pugui arribar, si comporten canvis estatutaris, es puguin sotmetre al referèndum de la ciutadania de Catalunya.

El Govern de l’Estat té clar que estem en un moment de canvis profunds que afectaran no sols a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat. Temes com el finançament autonòmic, la fiscalitat, els serveis públics, la transició ecològica i digital, són urgències que s’han de resoldre des del marc de la política. I el diàleg polític i social són les eines que cal utilitzar.

De moment els agents socials estan demostrant la utilitat del diàleg i la negociació. I el futur del país una vegada superada la crisi sanitària i amb la perspectiva d’una forta recuperació econòmica presenta un horitzó favorable per tal d’efectuar els canvis que el conjunt del país precisa. Ara caldrà veure quin paper volen jugar els diferents actors polítics. Si la dreta, deixem al marge la ultradreta, es vol desentendre del futur del país és molt possible que ho pagui en un futur proper.

Es l’hora de la política en el tema de Catalunya, ara caldrà veure si tots els interlocutors estan a l’alçada, el Govern de l’Estat ha fet una forta aposta en aquest sentit. Esperem que això s’estengui també a altres urgències del conjunt de l’Estat. Aquí i ara tothom es retratarà i també es veurà que les demagògies tenen límits.

Manel Garcia Biel

Manel García Biel

Economista, sociòleg i membre de CCOO

manelgarciabiel.blogspot.com

@ManelGBiel

One thought on “CATALUNYA, L’HORA DE LA POLÍTICA

  1. Excelente análisis y diagnóstico Manel. El problema que veo es que a fecha de hoy el empecinamiento y negación de la realidad de los independentistas radicales no va a admitir argumentos racionales.
    Ante semejante situación, francamente no se que puede hacerse, más allá de dejar pasar el tiempo, que al final lo cura todo ….
    Saludos cordiales, Temi Vives Rego

Deixa un comentari