Esquerra i autodeterminació? Centralisme? federalisme!!!

En una esquerra orfe d’intel·lectuals com l’espanyola i la catalana, destaquen les excepcions de Jordi Solé Tura i Manuel Sacristán. Tots dos van introduir Gramsci al nostre país. Diuen les males llengües que Solé Tura va traduir el Gramsci més eurocomunista i Sacristán el més leninista. Solé Tura va patir dos dels principals problemes polítics del nostre país: el primer, que el nacionalisme conservador acusi d’anticatalà qualsevol projecte alternatiu al de la dreta catalana i el nacionalisme conservador i el segon, el de l’esquerra que li compra aquest marc. Des de la Lliga fins el Procés, passant pel pujolisme, qualsevol projecte alternatiu de Catalunya ha sigut titllat d’anticatalà per la dreta i part de l’esquerra.

Soleturisme és el isme inventat per la dreta nacionalista i part de l’esquerra per fer una lectura fal·laç de l’obra de Solé Tura. Solé Tura mai va dir que el catalanisme fos propi de burgesos, sinó tot el contrari, com hom pot comprovar llegint la seva obra Catalanisme i revolució burgesa o Autonomies, federalisme i autodeterminació. Solé Tura sí va argumentar la seva posició contrària a l’autodeterminació. Els arguments es poden trobar a la seva obra reeditada per El Viejo Topo https://www.elviejotopo.com/articulo/autonomias-y-federalismo-o-derecho-de-autodeterminacion/. Si Solé Tura hagués viscut la darrera dècada hi podria afegir de nous. El consens catalanista a favor de l’autodeterminació és un fals consens, atès que s’esvaeix quan s’apropa la realització d’aquest suposat dret. Ho hem viscut a Catalunya, quan aquell Som el 80% basat en algunes enquestes d’opinions de 2012 va desaparèixer a l’octubre del 17. A més a més, l’experiència escocesa també dona nous arguments contraris. La repetició dels referèndums d’autodeterminació fins a aconseguir un resultat favorable a la separació, tal com avui proposen els nacionalistes escocesos ens porta a la següent pregunta: cada quant votem? Votem fins la separació, o també continuarem votant després sobre la reincorporació? Independentment de les respostes, sembla clar que no és gens seriós un territori que es constituiexi en un estat propi i es reincorpori en un altre cada 4 anys segons escasses majories canviants.

Solé Tura contraposava la descentralització -autonomies i federalisme- a l’autodeterminació, però també al centralisme. Avui hi ha veus, encara minoritàries, que defensen un jacobinisme espanyol. És, però, aquest projecte jacobí completament aliè al projecte democràtic espanyol. Atenció, que no dic que no sigui democràtic, i tant que ho és en altres estats amb una història diferent a la nostre. Tampoc dic que no tingui arrels històriques a Espanya, i tant que en té, però no democràtiques. El que mai hi ha hagut a Espanya és una esquerra jacobina, i no és per casualitat. També ho explica Solé Tura. L’estat espanyol modern s’ha construït més en períodes autoritaris que no democràtics. Amb l’excepcions del sexenni revolucionari, de la II República i de la Constitució de 1978 el nostre estat ha sigut dissenyat de manera autoritària per elits centralistes lligades al BOE. Totes les experiències democràtiques espanyoles han descentralitzat el poder, és a dir, han intentat afeblir aquestes elits antidemocràtiques. Des del fallit federalisme de la I República, els estatuts de la II República i l’estat autonòmic actual, democràcia i descentralització són un binomi no per casualitat, sinó per la història del nostre país, que és la que és, recordem quan el liberal Argüelles va proclamar aquell «Españoles ya tenéis patria» l’any constituent de 1812, que aquella pàtria va durar només 2 anys, perquè un dels Borbons se la va tornar a apropiar.

El federalisme és l’oportunitat per desenvolupar les característiques pròpies de la diversitat dels pobles d’Espanya, alhora que es construeix un projecte nacional comú. L’estat de les autonomies ha funcionat raonablement bé molts anys. Tot i això, mostra certes limitacions: Catalunya i el model de finançament són les principals. Per assenyalar alguns punts forts podríem observar la Generalitat Valenciana amb un projecte valencianista i federalista espanyol del govern del PSPV-PSOE i Compromís -incomprensiblement Podemos s’hi va apartar amb la purga de la seva portaveu parlamentària- per desenvolupar la identitat pròpia valenciana amb una vocació de construcció d’una Espanya plural. També cal destacar la situació del País Basc 10 anys després de la dissolució del terrorisme d’ETA. Avui el País Basc té una economia dinàmica amb vocació global i un autogovern per preservar la seva identitat local. Algú podria dir que és gràcies a un injust sistema de finançament i no seré jo qui ho negui. Avui, els enemics de la solució federal serien segurament, i en aquest odre, la inèrcia centralista dels elements neofranquistes de l’estat i el poder econòmic lligat al BOE, la deslleialtat del nacionalisme català vers la federació i la defensa dels furs premoderns del País Basc i Navarra.

Tot i la dificultat d’implementar un estat federal, el treball que ha de fer l’esquerra és defensar la cultura federalista, guanyar hegemonia que diria Gramsci, per continuar construint en democràcia un estat que reconegui la diversitat, però també la vocació comuna de ser Espanya.

Òscar Guardingo

@oguardingo

Treballador de SEAT i ex-senador

Deixa un comentari