TODO POR LA PATRIA

Sempre que em plantejo alguna qüestió sobre el moment que vivim a Catalunya i penso que ho podria posar per escrit, em pregunto qui el llegirà , quins seran els destinataris, a qui li podrà interessar el què jo digui.

En el meu darrer Àtom, publicat el 5 de febrer d’aquest any, reflexionava sobre el fet que la informació i el pensament polític, circula per circuits estancs al pensament i al interès de l’adversari. Ens llegim entre nosaltres, ens convencem d’allò que ja estem convençuts, busquem consol i confirmació entre semblants. Aleshores té sentit continuar inflant aquest cercle tancant?. Ens obrim, s’obren, a altres pensaments diversos?. Us vaig a explicar alguna cosa que, segurament, ja sabeu,  ja sentiu, ja heu intuït. Es necessari?. El que tracto de dir és que una de les conseqüències d’aquest embolic nostrat és la pèrdua de d’interès i de la curiositat per allò que pensa el diferent, la pèrdua de permeabilitat a altres idees. I en conseqüència, la necessitat de disposar d’idees clares, immutables, certeses,  l’aparició de pensaments únics que reclamen adhesió emocional i acrítica.

Cal escriure doncs per posar en comú reflexions entre semblants que assentiran amb el cap?. Doncs malgrat el meu desànim crec que sí, que val la pena.

Per higiene mental personal. El diàleg interior que exigeix l’escriptura ajuda a aclarir-se i a mantenir un cert grau d’exigència personal amb el pensament crític.

I també per higiene col·lectiva. Cal deixar testimoni i fer-se sentir més que mai quan un determinat sector disposa de potents eines de difusió i propaganda per imposar el seu pensament que identifica amb l’ interès. El silenci col·labora en la construcció del pensament únic. O en el fet que siguin habituals i acceptades expressions del tipus: “el conflicte entre Catalunya i Espanya”. No serà més cert referir-se al conflicte entre una determinada manera d’entendre Catalunya i Espanya?. No es pot homogeneïtzar i posar a tothom en el mateix paquet.

I és que penso i  escric tot això el dia en que els polítics empresonats han sortit definitivament en llibertat per aplicació dels respectius indults. Al sentir les seves declaracions he tornat a indignar-me quan m’havia promès no permetre-m’ho més pel bé de la meva salut.

He estat i sóc un ferm defensor de l’atorgament dels indults en la forma i condicions amb que s’han concedit perquè vull convencem del seu efecte sanador, terapèutic i conciliador pel conjunt de la societat catalana. Aprofito per recordar que al desembre de 2017 Miquel Iceta va demanar l’indult en el cas de sentència condemnatòria i tothom, tothom se li va tirar a sobre.

 El procés no ha construït res de positiu. S’ha endut per endavant partits polítics, relacions de bon treball i col·laboració  públiques, amics, lleialtats, sentit institucional, ha enverinat el debat polític no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Espanya i a les institucions europees. Tot allò que ho toca ho espatlla . Cal doncs, posar-se a refer ponts, bon clima, confiances. Cal posar sobre la taula els autèntics problemes que amoïnen a la gent. La política no serveix de res si no és per millorar la condició de vida de la ciutadania i sobre tot les condicions de vida de les persones més vulnerables.

Però escoltant les declaracions dels polítics avui alliberats descrivint, de nou, realitats i fets  màgics, sense tocar de peus a terra, em pregunto si els indults serviran per alguna cosa. Els temps ho dirà.

Només unes declaracions a tall d’exemple. Sortint de la presó Oriol Junqueres ha dit: ” No hi ha ideal i compromís més noble i més alt que la llibertat del país, que la independència del nostre país”.

Com és habitual en els procesistes, modifiquen i intoxiquen el sentit dels conceptes a base de repetir les seves idees fins al infinit. La llibertat s’identifica amb la independència de Catalunya. Perquè evidentment, Catalunya és un territori colonitzat, que pateix repressió i tots els catalans volem la desitjada llibertat que ens promet la independència política.

Però, allò que considero més fort. De debò Oriol Junqueres es creu el què diu?. L’ideal i el compromís més noble i alt és l’alliberament del país, de Catalunya, si és que cal que sigui alliberada?. Quina escala de valors té Oriol Junqueres?. Tots els catalans estem en aquest compromís?.

Aquesta afirmació reflecteix un comportament que el procesisme ha practicat de forma mestra: La fi justifica els mitjans. Tot val perquè la causa s’ho mereix i resulta indiscutible.

I és que per inscriure en el frontispici de l’acció i pensament independentista, el franquista lema de Todo por la Patria, no calia tant merder.  Ah… era eso, acabáramos!!

I aquí ho deixo un cop m’he esplaiat, que era del que es tractava. Gràcies per llegir-me.