VENITE, ADOREMUS

Sembla que per fi tindrem un govern de barallats, el que no deixa de ser ja un costum en el nostre estimat país. Durant els darrers anys, fins i tot quan hi ha hagut president, les institucions s’han vist entorpides per accions erràtiques i dissensions internes. Tot i què, malauradament, les declaracions, ultimàtums i promeses, han perdut tota credibilitat, tard o d’hora, un dia o altre, tindrem president. Però no és aquest el lloc que ens hauria de preocupar. Diu el diari ARA (11.5.2021) que hi ha 500 càrrecs pendents de la resolució de les disruptives converses en curs, el que equival a salaris per un total d’uns 40 milions d’euros. Poca broma!

I no és cap broma tampoc el criteri que se seguirà per omplir els llocs vacants. Vista la trajectòria del darrer president, anomenat vicari, de l’actual presidenta del Parlament o l’erràtica trajectòria de la Cambra de Comerç, molt em temo que sigui més important la puresa ideològica i la fidelitat cega al líder, que no pas la idoneïtat pel càrrec. Fa temps que vivim el mateix problema: gent dòcil però inadequada per a la tasca si es considera que aquesta no és la confrontació inútil sinó el progrés del país. Les empentes d’uns i altres, i els sucosos sous, n’impedeixen el relleu. La situació es complica quan són dos i no una les menjadores on acudir per rebre el premi a la submissió. També ho empitjora atès que la tasca primordial d’un bàndol haurà de ser vigilar i, si pot ser, enterbolir la gestió de l’altre. Es confirmarà la continuïtat de l’encàrrec de Waterloo: anar cap al pitjor, com a porta per entrar en el millor dels mons, potser, un dia o altre.

El clientelisme no és d’ara. Ja a l’antiga Roma s’havia institucionalitzat. Els patricis es rodejaven de “clients” que li donaven prestigi, a canvi de què ell els proporcionés cobertura jurídica, préstecs o llocs de treball. Això ho va entendre i practicar Jordi Pujol a la perfecció arreu del territori, ajudat per una llei electoral a mida. I ara, la baralla és per emparar-se de la seva herència. Aquí rau la gran dificultat en posar-se d’acord: en voler controlar al màxim els ressorts de poder, copar els llocs clau de l’administració (Ah, TV3!) i poder retribuir als amics amb un càrrec de confiança, mereixi o no el sou la feina que en resulti. És previsible, atès que la baralla continuarà, i fins i tot s’endurirà durant la legislatura (per curta i eixorca que sigui), que en la tria de candidats que està centrant l’activitat política, caldrà seleccionar gent de provada fidelitat, de seguiment cec de les instruccions rebudes. En el càsting no entra la major o menor capacitat per exercir el càrrec. Al contrari, com més brillants i eficaços, més perill de pensament propi i independent, el que no seria tolerable (recordeu el Sr. Cuevillas?). Davant una decisió, la pregunta bàsica és: què es vol des de Bèlgica (o Lledoners) que fem? I no: com podem millorar la situació de (tot) el poble català?

Ja que parlem d’ell: i el poble què? Diu Plató al seu Fedre: “els humils pateixen, quan els poderosos es barallen”. I afegiria, acaben per buscar-se la vida, prescindint de les institucions, fet comprensible, però que obre la porta a tota classe de populismes i cap de bo. Diu un altre savi: “No hi ha mals negocis, sinó negocis mal portats”. La tria partidista i clientelar dels 500 càrrecs en qüestió és una garantia que, dissortadament, Catalunya seguirà formant part de l’últim grup.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

2 thoughts on “VENITE, ADOREMUS

  1. No tinc res a afegir a aquest article. Una vegada més comparteixo totalment la teva opinió.
    Salut

Deixa un comentari