10 anys del 15M

El desè aniversari del 15M podria haver donat per molt més. Segur que sí. Uns pocs textos als diaris i algun programa de televisió per cobrir l’efemèride semblen poc si ho comparem amb l’enrenou mediàtic que va despertar aquell moviment que va trasbalsar tota la política espanyola. Molts han anat a la caricatura fàcil, simplificant tota la dècada i el moviment 15M en la figura de Pablo Iglesias. Alguns d’altres han esperat el moment per la revenja, perquè 10 anys després, del 15M hi ha un revengisme tant de dretes com d’esquerres.

Tanmateix, el 15M no es pot resumir en la trajectòria d’un partit, que cal dir-ho, va néixer tres anys després. Fer-ne un partit ho van intentar altres abans, recordem el Partit X, i si Podemos va reeixir en aquell moment va ser fruit, sens dubte, del moviment del 15M, però no podem resumir-ho tot en Podemos. El 15M va ser una expressió popular multidimensional i transversal que va començar a les places, però que com un Big Bang es va traduir en assemblees més petites de barri, en el moviment contra el desnonaments, les marees de professionals dels serveis públics contra les retallades i moltes més expressions d’organització popular al marge dels partits d’esquerres.

Al Big Bang inicial hi contribuïa la indignació generacional davant una crisi social, econòmica i també política. Avui parlar del règim del 78 s’ha convertit en un clixé, però fa una dècada es van esfondrar les caixes d’estalvis, i a llurs consells d’administració coincidien partits polítics, administracions públiques, sindicats i patronals. L’eix esquerra-dreta no acabava a representar el malestar social de l’època i que es va acabar traduint en protestes multitudinàries als carrers.

10 anys després moltes coses han canviat a Espanya. Tot i que l’arquitectura institucional sí ha canviat amb la fi del bipartidisme, en canvi el 15M no ha tingut conquestes materials duradores. L’accés a l’habitatge, els forats de l’estat del benestar i la incapacitat fiscal de redistribuir rendes encara hi són ben presents a Espanya. Encara més, podríem dir que la llarga crisi constitucional que vivim s’ha agreujat en qüestions com la territorial i la del model de cap d’Estat. A la qüestió nacional, s’hi afegeix avui amb força una desvertebració de la cohesió territorial amb Madrid com a atrapador de capitals, recursos i mà d’obra i una immensa Espanya buida al seu voltant. El rei emèrit es troba fora del país, després de conèixer-se els seus escàndols financers. Avui no queda clar si la monarquia és font d’estabilitat o inestabilitat institucional. A més a més, l’esquerra comença a mostrar símptomes de fatiga i a tenir problemes de representació política. El PSOE no acaba de connectar amb la generació més jove de 45 anys, com s’ha vist a les eleccions autonòmiques de Madrid, i Unidas Podemos cada vegada se sembla més a Izquierda Unida en els defectes, però sense les virtuts de ser una organització amb democràcia interna.

La pandèmia i la digitalització han complicat un nou cicle de mobilització. És difícil que sense classes presencials les universitats i els instituts puguin bullir, i des de les relacions laborals desregulades per l’algoritme, el sindicalisme no troba com tornar a auto-organitzar-se. Però, no tinc cap dubte que les condicions per un nou 15M encara hi són. Abans del 15M va haver-hi un 14D, i abans les vagues del 74. Cada una o dues dècades el poble recorda que no només té vot, sinó també veu.

Òscar Guardingo

@oguardingo

Treballador de SEAT i ex-senador

Deixa un comentari