Fa uns dies vaig tenir ocasió de compartir debat virtual amb companys i companyes que treballen a l’administració local i regional des de diferents àmbits de coneixement i ens vàrem adonar que la cultura metropolitana, simplement, no existeix a casa nostra. Si bé és cert que ja portem molts anys en els que els principals eixos vitals de les persones, com són la feina i l’habitatge, tenen moviments fluctuants d’entrada i sortida de Barcelona capital, consideràvem que no s’havia estat capaç d’establir un diàleg polític, econòmic i ciutadà entre les ciutats que formen part d’aquesta primera corona metropolitana.
Tenim una tendència mediterrània a preservar les identitats, fins i tot a nivell de barri, i és del tot encertat. Tant des del punt de vista de la configuració del paisatge urbà proper com el de les necessàries relacions interpersonals de proximitat, les persones volem tenir uns punts de referència comuns i propers. Però el que també es cert és que la vida quotidiana s’ha complicat extraordinàriament des de que la gran Barcelona va anar perdent oportunitats de feina per a tots els seus habitants i més encara des de que viure a un habitatge a Barcelona s’ha convertit en un luxe per a molts.
Des d’una mirada centrada en les persones, en la ciutadania, és certament important que ambdues condicions regeixin la vida, al voltant de les quals l’accés als serveis (escola, sanitat, comerç, etc) està sortosament assegurat a les ciutats de la regió metropolitana, no tant així en altres zones de Catalunya. Per què, doncs, no som capaços de concertar accions potents, més enllà de la mobilitat i darrerament la sostenibilitat ambiental?
Avui, dia 13 d’Abril, s’ha constituït l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità, que inclou els municipis que es poden considerar com a segona corona de Barcelona ciutat, amb Sabadell, Terrassa i Rubí (Vallès Occidental), Mataró (Maresme), Martorell (Baix Llobregat Nord), Vilanova i la Geltrú (Garraf), Granollers i Mollet del Vallès (Vallès Oriental) i Vilafranca del Penedès (Alt Penedès). Han signat la declaració de Martorell en què s’insta Barcelona i la seva àrea metropolitana (AMB) a debatre les polítiques que afecten la segona corona metropolitana.
El municipalisme sol trobar molts punts en comú per desenvolupar iniciatives, compartir-les i posar-les a l’abast d’altres ens interessats, malgrat ideologies polítiques o consignes partidistes. Un bon exemple de la responsabilitat d’aquells i aquelles que tenen clar per a què ostenten un càrrec públic i que s’espera de les seves decisions. De moment, la Regió metropolitana, amb un major teixit industrial que els municipis de l’àrea, universitats ubicades en el seu territori i un conjunt de població de més de 2 milions de persones, demanarà a la Generalitat que convoqui la Comissió d’Ordenació Metropolitana, que definirà les grans inversions, abordi les preus i organització del transport metropolità i el Pla de Qualitat de l’Aire per tal de crear estratègies conjuntes per a disposar de zones de baixes emissions, acció que indubtablement no te gaire sentit si no s’aborda més enllà d’una demarcació municipal. Com altres grans polítiques, les de promoció de la ocupació i la disponibilitat d’habitatge, com esmentava abans.
I per què no, abordem ja des d’un principi, el marc estratègic dels ODS, per aplicar-lo en un àrea territorial determinada i amb la concentració de població major de Catalunya? Què esperem a fer aterrar uns principis que, com a societat occidental, ens interpel·len i recullen les principals problemàtiques que tenim?
O és que la qualitat de l’aire no va acompanyada de la de l’aigua i unes millors condicions de salubritat… O que la feina digna no és imprescindible per acabar amb la pobresa i afavorir la cohesió de les nostres ciutats… O que el nostre mar, rius i boscos no necessiten una acció integrada i conjunta per seguir sent uns dels millors d’Europa i el Mediterrani…?
Celebrem la unió de municipis per a donar impuls a polítiques territorials fallides, esvaïdes i molt secundàries per aquest govern-desgovern en el que es troba Catalunya. Però a més per reconèixer que aquest territori, amb una població que casualment és majoritàriament d’esquerres, i també representa el gruix dels treballadors i treballadores de Catalunya, ha de millorar la seva capacitat de créixer i viure en unes condicions saludables, sostenibles, progressistes i afavoridores d’una veritable qualitat de vida.
Isabel Sierra
@IsabelSierraNav
Psicòloga
