NO QUALSEVOL MODEL D’ENERGIES RENOVABLES ÉS VÀLID

Sembla que ara és l’hora de les energies renovables. Tots els vents bufen a favor: els governs estan convençuts que hem de fer una transició energètica (que no ecològica), cal lluitar contra el canvi climàtic, les administracions han eliminat traves (el govern d’Espanya l’anomenat “impost al sol” i la Generalitat va derogar recentment limitacions a la implantació d’energia eòlica) i per acabar d’adobar-ho, una part important dels fons europeus per sortir de la crisi econòmica sembla que aniran relacionats amb les renovables. És a dir, tenim un escenari completament favorable per abandonar paulatinament els combustibles fòssils.

La implantació de les energies renovables és absolutament necessària. Però en la meva humil opinió s’està fent un model equivocat de desplegament de les renovables, que segueix fil per randa el que es va fer servir fins ara amb els combustibles fòssils. És a dir, grans centres de producció, allunyats dels de consum, i una xarxa de transport que perd una part significativa de l’energia que transporta. En el cas d’una nuclear, una central hidràulica o una tèrmica de carbó no quedava cap altre remei que fer-ho així però les renovables tenen un avantatge clara que és la seva autonomia i capacitat d’autogeneració. És a dir una casa, un edifici o una ciutat por produir de manera molt propera la quantitat d’energia que necessita, sense pràcticament excedents ni dèficits.

Però és evident que s’aposta pel mateix sistema de distribució (és dir, passant per un comptador) i només es modifica el sistema de producció. No en va, les sis principals companyies elèctriques d’Espanya son també les sis principals companyies en renovables.  La transició energètica no els altera el seu model de negoci; tan sols modifiquen l’origen dels combustibles. Per això em pregunto si el que s’està desenvolupant  respon a la lògica de la sostenibilitat o un cop més ens esclafarà  el mercat, això sí molt més verd, smart  i friendly.

Més enllà del model, les energies renovables tenen també impactes. Al meu entendre son sobretot en relació al paisatge, la fauna, la incompatibilitat amb altres activitats econòmiques del territori (eco-turisme, per exemple) i fins i tot sobre la salut (ultrasons i infrasons en el cas de les eòliques).  I no s’ha d’oblidar que també produeixen grans quantitats de residus que ara per ara ningú sap com tractar (les pales dels aerogeneradors, que s’han de renovar sovint). Si bé (com en el cas de les vacunes contra la pandèmia) els beneficis superen clarament els riscos, això no ha d’evitar que s’actuï amb prudència i seny. En conseqüència, no qualsevol model de renovables és necessàriament bo.

Molt em temo que  quest context favorable a les renovables, amb l’eliminació de barreres a la seva implantació i la dotació d’ingents recursos econòmics pel seu finançament, produirà una floració de projectes durant molt temps guardats en un calaix. Tot  porta a que es facin les coses a corre-cuita, actuant abans de planificar.

Ens esperen grans debats. A Catalunya acaba d’esclatar el primer amb la intenció de d’implantar un parc eòlic marí flotant a la badia de Roses, que en ple funcionament (1000 MW, com una central nuclear) podria donar energia a tota la província de Girona. És un mega-projecte amb aerogeneradors de 250 m d’alçada (la torre central de la Sagrada Família, un cop acabada, tindrà 172 m)  i que ja ha tingut el rebuig de diferents entitats i administracions de la zona.  Aquest  és el model de renovables que volem? En el cas de les renovables, son imprescindibles les grans centrals de producció o es por anar cap l’autoconsum local? No caldria també primer planificar i decidir quina és la capacitat de cada territori per acollir segons què?

En aquest debat hem de tenir molt clar que les renovables en absolut son rebutjables; al que ens haurem d’oposar és a determinades maneres de voler implantar-les al territori.

Ferran Vallespinós Riera

Dr. en Ciències biològiques, Investigador Científic del CSIC

Alcalde de Tiana (1995-2007)

Deixa un comentari