Acabant de sentir les enrevessades noves mesures anti-Covid, surto al carrer, travesso Urgell i a Provença i veig una llarga cua davant la parròquia de Sant Isidor per rebre l’ajuda alimentària que donen organitzacions civils. I penso: Estaran pendents tots aquests de la “segona residència”, de “poder anar a Andorra a esquiar”?, o simplement estaran contents si, al costat de l’arròs i els cigrons s’inclou una barra de torró. No tinc cap dubte de que les mesures restrictives, insuficients, estan redactades per gent amb una caseta a l’Empordà o la Cerdanya. Sé que sóc demagògic, simplifico massa, però la impressió general que em dóna la situació és que existeix una veritable “macro bombolla”, invisible, on hi ha aquesta meitat de catalans que malviuen amb ingressos insuficients.
L’evolució de la pandèmia i l’economia demostra que les tesis de Puigdemont es van fent reals: anem a pitjor, el que segons ell és imprescindible per després anar a millor. El primer pas es compleix, el segon… ves a saber. Com que no se sap a quin nivell de “pitjor” cal arribar per començar a ensumar les glòries anunciades, de moment anem tirant avall, avall. En aquest descens als inferns, la crisi generada per la Covid-19 afavoreix l’esperit de fugida, de revolta contra tot, de confrontació. Potser sigui aquesta la raó de l’obscè silenci de l’antic president envers el patiment ciutadà. No sols això, fins i tot demana que siguem conscients del cost addicional que la tossuderia del procés implicarà. Cost a afegir al molt alt que estem pagant, cost per a tothom, no només per als qui en siguin partidaris.
Llegeixo sobre Singapur, una república de més de 5 milions d’habitants, que es pot considerar un possible model per als somniadors d’una república-paradís fiscal-model planetari, lluny de les constriccions d’Europa i d’Espanya, on les lleis se substitueixin per recomanacions, segurs que els súbdits que quedin seguiran cegament les insubstituïbles orientacions del cacic, com de fa temps se’ls ha acostumat a fer.
El país asiàtic controla “modèlicament” l’extensió del Covid, amb només un 0,25% de contagis entre el segment “autòcton”, mentre que entre els treballadors pobres, dels guetos-fàbriques que ens proveeixen, la xifra arriba al 50%.
Sí, una bombolla on caldria aïllar els no elegits. Després: “apreteu, apreteu” com diu en Torra, premeu el globus fins que algun estrip el faci volar convulsivament… Brrrr… cel enllà… Brrrrrrrr…. mentre la canalla de S’Agaró o Baqueira s’ho mira embadalida.
El problema és: Quan això es compleixi, qui els servirà les copes? Qui cuidarà els avis que quedin? Qui els portarà el menjar a casa? Qui podrà suportar la seva arrogància?
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”