El fill del xofer, o l’abús del poder en la Catalunya de la transició democràtica

“Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Aquest és el subtítol del nou llibre de Jordi Amat, El fill del xofer, que, va arribar a les llibresries el passat mes de noviembre i que, agafant com a fil conductor la vida del periodista Alfons Quintà, va més enllà i posa llum a les connivències entre el poder mediàtic i el poder polític en els anys de la transició democràtica.

Amat ens presenta a Quintà com un ésser despòtic, conspiranoic i malvat, atrapat en la set de venjança i el trauma que li va causar l’abandonament del seu pare quan era petit. El dibuixa com una persona capaç de fer xantatge al mateix Pla per aconseguir allò que vol, un home sense escrúpols, assedegat de poder, que després de destapar el cas Banca Catalana, el banc de la família Pujol, acaba sent el primer director de TV3 a proposta del mateix Jordi Pujol, acceptant el lloc a canvi de callar un scoop periodístic que podria fer perillar el govern català acabat d’escollir. I d’aquesta manera és com veiem també les connivències i la corrupció dins la política ja en els seus inicis, la part fosca de l’anomenada transició; l’ús que el poder fa de la paraula democràcia i tot el que es calla en nom d’aquest terme.

L’abús de poder és una de les coses que es veuen més clarament en aquest llibre que t’atrapa des del minut zero. També la importància del relat, ensenyant-nos com de mal·leable és l’opinió de la gent segons la manera com presentes un tema. Com és d’important i ha estat sempre el periodisme, i com aquest pot contribuir o no a decidir el vot dels ciutadans.

Però no menys important, Amat també posa llum en un altre element clau en el catalanisme polític i que ha perdurat fins als nostres temps: El victimisme amb el qual juga la classe política catalana per seguir ancorada en el poder. És molt revelador un passatge al Parlament, ja amb el cas Banca Catalana als diaris, i amb Pujol declarat president, on els partidaris d’aquest recriminen a Raimon Obiols ser un botifler. Podríem dir que el que ens mostra Amat és que la roda de hàmster del procés no s’inicia el 2010, sinó que es va construir ja amb el cas Banca Catalana, quan el pujolisme va voler fer creure a la societat que la seva causa amb la justícia no era més que un intent de l’estat per fer-lo fora. Una manera de fer caure al líder perquè Catalunya no tirés endavant. El sempitern atac d’Espanya contra una Catalunya que es volia sentir adulta i emancipada. L’ús de la conspiranoia per expiar tots els pecats.

Sabem com va acabar el cas de Pujol. També com va acabar Alfons Quintà, matant a la seva dona i suïcidant-se. El que no sabem és fins on poden arribar els fils i aprenentatges que Pujol va iniciar, però quan es juga amb la crispació, i com hem vist ja iniciat aquest 2021 amb Trump, no es pot augurar que el final sigui bo per Catalunya.

Lu Pablo

Periodista

@lupabv