La polseguera que ha aixecat la reunió mantinguda per tot un vicepresident del Parlament de Catalunya, com Josep Costa, amb grups d’extrema dreta no és més que un nou exemple d’una llarga tradició d’amistats perilloses de l’independentisme, que sovint porta a justificar i homenatjar personatges i actituds més aviat qüestionables.
Un exemple és Martí Marcó, que disposa d’una placa d’homenatge posada per Esquerra Republicana, on militava, al costat de la seva casa natal del carrer del Peu de la Creu. En ella se’l recorda com un lluitador de les llibertats nacionals, però s’oblida que la seva va ser una lluita armada, que pertanyia a un grup terrorista com Terra Lliure i que va ser entrenat al sud de França per etarres de pro, com Domingo Iturbe Abasolo “Txomin” i Dolores González Cataráin “Yoyes”, per matar. I que va intentar posar en pràctica aquests coneixements.
El 26 de gener de 1979 va intentar atracar un vehicle que transportava fons de Banca Catalana. La cosa va anar malament. Va trobar un control, va intentar atropellar un policia en intentar fugir i es va iniciar un tiroteig en què va resultar ferit. Els seus companys, Frederic Bentanachs i Quim Pelegrí, el van abandonar a la seva sort dins del vehicle en què fugien i allà va morir desagnat. De tota aquesta història, l’únic que recorda l’independentisme es que un agent va disparar. I que un policia dispari sense tenir en compte res més de tot el que va passar, converteix aquest acte en un greuge i a un assassí en potència en un heroi. D’aquí aquesta placa.
El problema no és que en algun moment es considerés una bona idea fer un homenatge a Martí Marcó. El problema és que les administracions i la societat que estaven sota el punt de mira de la seva pistola Firebird de 9 mil·límetres parabèllum consentís i callés. I que avui segueixi callada i consentint. Que ningú protesti per aquesta placa, que figura en el catàleg d’art públic de Barcelona, en una ciutat que es dedica a canviar noms de carrers i a retirar estàtues de persones a les quals considera poc apropiades, no deixa de ser un símptoma d’acceptació de l’inacceptable. De que la degradació política de Catalunya té unes arrels profundes.
Santiago Moreno
Periodista
@SantiMorenoiOle
