De vegades, els déus es conjuren per salvar a un poble de l’abisme. Igual que es va obrir el Mar Roig per deixar passar a Moisès, aquí va quallar la moció de censura i, després d’infinits contratemps, errors i discrepàncies, es va aconseguir el canvi de govern. Sí, ens salvaren, perquè algú s’imagina l’enorme i inusitada crisi sanitària actual, gestionada per l’ínclit Rajoy, el dels filets de chapapote?, algú s’imagina travessar el desert econòmic que ens espera, de la mà dels Montoro, De Guindos o Fernández Díaz? Algú s’imagina l’adaptació de l’ensenyament als nous requisits portada per en Wert? No segueixo, no vull que el lector tingui malsons.
En aquest sentit, Catalunya ha tingut pitjor sort. Basada en una llei electoral “espanyola”, feta a mida del clientelisme rural convergent, i que no han aconseguit ajustar ni la modernitat fashion de Ciutadans, ni el guant de seda arnada de PSC, ni la precarietat estructural dels Comuns, i menys encara la por cerval al què diran d’Esquerra, el país ha patit la més deplorable sèrie presidencial que ni en els pitjors somnis hagués imaginat. Sí, les presidències de Mas (el de les retallades), de Puigdemont (el dels farols per tapar les retallades) i de Torra (el de les carreteres per tapar els farols) han deixat l’estructura social, política i econòmica feta un nyap.
Seguim imaginant: Com hauríem afrontat la pandèmia, en el cas d’haver-se proclamat la somiada República catalana, amb un deute a negociar amb els nostres veïns, fora d’Europa, en un llarg procés de negociació per entrar en els diversos organismes internacionals (OMS entre ells) i amb la ciutadania dividida? En això sí que els déus ens foren favorables, però deixaren un capítol per cobrir: Torra, no és, no ha estat, ni serà, un gestor mínimament adequat. És un agitador, i dels bons, però això no vol dir que l’estona que li deixen lliure les seves constants proclames incendiàries, la faci servir amb l’eficàcia, equanimitat i assossec que les circumstàncies requereixen.
Aquest article no va d’independentisme. Voler la independència d’un país, una comarca o un poble és legítim, i gent de gran vàlua i honestedat així ho senten. Aquestes línies van de gestió d’una crisi. Com diem a Catalunya: “No hi ha mals negocis, sinó negocis mal portats”. Es va gestionar malament la crisi econòmica anterior, es va gestionar malament la proposta d’independència, i es gestiona malament la convivència social de país. Però aquí estan, clamant contra tot “allò altre”, sense ganes d’intentar empènyer un carro que no és català, ni espanyol, ni tan sols europeu, sinó mundial. Un president pendent d’inhabilitació (com es pot inhabilitar algú tan inhàbil?, no serà una condemna sinó una constatació), no pot estar demanant a cada moment gestionar al seu aire un problema davant el qual s’han doblegat totes les nacions, fins i tot les que tenen un govern sòlid, el que no és el seu cas.
És habitual a la política fer gestos simbòlics. A manca d’anàlisis estructurades, de propostes de futur, es viu del gest. El senyor Rufian d’ERC o la senyora Borràs de JuntsxCat, van votar en contra de l’estat d’alarma perquè “de tant en tant se’ls ha de tocar el crostó”. No anava de llits, de contagis, de mascaretes, ni de morts! Com que “de tant en tant” s’ha de fer el gest, s’ha de marcar no un paquet més gran sinó diferent, frívolament, van triar el moment més greu per al país, sigui aquest Espanya, Catalunya o Palautordera.
Els gestos poden ser impactants, alguns poden fer fins i tot riure, però dubto molt que de gest en gest -lloat sigui Sant Vito-, es vagi cap a la independència i ni tan sols a la cantonada. Provem amb uns altres? Posi les urnes, president!
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”
Gràcies i felicitats Antoni, pels teus lúcids comentaris.
Has fet una pregunta crucial per avaluar la proposta secessionista de manera simple i directa:
¿Com hauríem afrontat la pandèmia, en el cas d’haver-se proclamat la somiada República catalana?
Tots aquells que vulguin pensar o simplement deixar-se portar pels sentiments i emocions, tenen una excel·lent oportunitat per fer-ho, si llegeixen el teu “Àtom” que jo diria de pas que, mes que un “Àtom”, es una macromolècula.
Ben cordialment, Temi
Tu artículo, aunque plantea situaciones posibles pero no vividas, apela a la racionalidad de los hechos. Esto no vende. Es lo peor que nos está pasando, no ya por el bichito incontrolable y peligroso, sinó porque lo único para lo que hay audiencia es para la emotividad.
Buena es la emotividad, porque sin emociones y sentimientos la vida no tendría sentido. Pero que el discurso político e incluso la actuación de los gobernantes sea únicamente con el fin de despertar emociones y sacar provecho de ellas, es algo inadmisible. Y veo que, en vez de denunciarlo, los partidos y gobiernos siguen el mismo juego.
Para mí eso es lo terrible de la política de hoy en día. Y peor todavía, los ciudadanos encantados: no han de pensar, solo tienen que digerir.
Tens raó, fa por pensar que en Rajoy i el seu govern hagués gestionat la pandèmia. Només cal veure com ho han portat a Madrid.
Jo no m’he plantejat mai la República Catalana, no perquè no la desitgi (estic fart de l’oligarquia espanyola que tota la vida ha viscut de l’Estat i no està disposada a cedir un centímetre), sinó perquè els polítics independentistes són de curta volada i el que és pitjor, uns pèssims gestors.
Penso que el seu únic objectiu és seguir remenant les cireres autonòmiques, només així s’explica l’enfrontament a cops de destral que s’estan donant els socis de govern.
No, no em preocupa la República Catalana. Com va dir la Ponsatí, anaven de farol.
Com sempre, lúcid Toni!!!
M’encanta i m’espanta una mica. Penso que, malgrat tot, tenim sort d’aquest govern
Et felicito pel teu article, q no goso pas contradir en res. Son paissos, assumptes, “negocis” mal portats, mal gestionats. Dius q potser amb un altre president?q posi les urnes? Potser si Antoni, pero per com anem, per l’entorn, els inmensos, seriosos i cabdals temes globals q ens envolten, com dius, no arribarem ni a la cantonada.