Escric aquestes línies quan fa tot just un any que començava la campanya electoral de les eleccions generals del 28 d’abril. Sembla que hagi passat una eternitat des d’aleshores. La repetició electoral del mes de novembre abocava al país a uns comicis que no garantien que hi hagués un govern posteriorment. Una de les grans incerteses i dels grans temors era un creixement elevat de l’extrema dreta, que desitjava fer recaure un hipotètic govern conservador de Pablo Casado en la seva força política. En aquest cas, a més, l’eurofòbia de Vox no hauria ajudat gens en la gestió política actual de la pandèmia. Afortunadament, després de les eleccions del novembre, el Partit Socialista i Unides Podem es van posar d’acord per la conformació d’un executiu i van ser capaços de reunir el suport de diferents grups nacionalistes i regionalistes.
Hauria estat molt més difícil gestionar la crisi sanitària que estem vivint actualment sense un govern en plenes funcions. A Bèlgica, després de més de 450 dies sense un executiu, democratacristians i liberals han pactat un govern d’emergència i amb una durada de sis mesos. No crec que sigui la situació més òptima, però és millor un executiu amb totes les capacitats que un, en funcions, a l’hora d’afrontar una emergència sanitària d’aquestes característiques.
Un dels grans reptes que hauran entomar les democràcies europees la propera dècada serà el de gestionar la pluralitat de parlaments molt fragmentats i on els partits populistes i euroescèptics han anat guanyant molt protagonisme els darrers anys. L’euroescepticisme, com la majoria de fenòmens i moviments d’unes societats instal·lades en una globalització que sembla no tenir fre, no coneix ni de fronteres ni de territoris. En aquest sentit, la Unió Europea i el conjunt de les seves institucions haurien de ser les primeres interessades a demostrar la necessitat d’un projecte compartit que superi les fronteres dels estats i que, no només és d’una enorme utilitat pels interessos socials, polítics, econòmics, laborals o mediambientals dels països, sinó que resulta imprescindible una institució supraestatal d’aquestes característiques en el context actual. És evident que la seva gestió en la crisi dels refugiats no ha estat la més encertada, ja que els països han actuat tenint en compte els interessos propis (sovint amb una actitud inhumana i egoista cap als immigrants), però també està clar que molts dels avantatges, inclosa la qualitat del nivell de vida de què gaudim, no serien possibles fora del projecte comunitari.
Per aquest motiu, la UE i, especialment, les seves institucions econòmiques han d’abordar les conseqüències econòmiques i financeres de la crisi sanitària amb amplitud de mires i tenint en compte que caldrà establir mecanismes polítics i econòmics basats en la solidaritat, la cooperació i la col·laboració entre els diferents estats. En definitiva, una governança federal que és força temuda per les formacions polítiques nacionalistes i ultranacionalistes i que, a la vegada, són les que menys creuen en el projecte polític europeu.
Negar que vivim en societats cada cop més interdependents i interconnectades és una errada. El futur polític, social i econòmic de les societats passa i passarà per institucions supraestatals, fins i tot més grans que la Unió Europea. Gran part de les polítiques públiques d’avui en dia depenen de directives europees, i el pitjor de tot plegat és que com a ciutadans (m’hi incloc) ho desconeixem. En aquest sentit, si la majoria de televisions, principalment les públiques, retransmeten les sessions de control als governs autonòmics o estatal, per què no fan el mateix amb els plens de l’Eurocambra?
La pandèmia ha posat clarament de manifest la incidència econòmica que jugaran institucions com l’Eurogrup o el Banc Central Europeu en els pròxims mesos i anys. Sent així, crec que caldrà una major proximitat dels càrrecs electes europeus a la ciutadania però també que els mitjans de comunicació, sobretot els públics, hi donin una major importància. Ens hi va el futur.
Molt d’acord Marcel en que cal que els mitjans de comunicació (tots) hi dediquin mes temps, espai i importància a la politica europea i que els politics autonomics i nacionals reconeguin la trascendencia de la politica de la UE.