Aquest mes de novembre tenim campanya electoral per a les generals que acabarà el 27, un dia de reflexió i votació. Jo fa dies que reflexiono. Els partits i les coalicions s’han llançat al carrer per reclamar el vot de la ciutadania a més o menys fortuna.
Hem estat uns dies pendents de les possibles coalicions que poguessin fer les esquerres en una situació tan delicada com l’actual; la necessitat de barrar el pas a l’extrema dreta que ve de la mà de la dreta espanyola tradicional. En els debats quotidians entre amics hi havia un cert derrotisme, intuint que no seria possible una unió a l’esquerra del PSOE que superés la situació actual, que fos capaç de reconèixer que s’han comès errors que es podien haver evitat, que calia superar els egos dels actors, superar les enemistats produïdes per diferències i divisions… Massa cosa demanàvem. Finalment, han estat capaços de posar-se d’acord en alguns territoris, més del que jo esperava.
La dreta civilitzada critica la deriva de la dreta espanyola i troben a faltar els partits d’ordre amb el ventall de matisos que hi ha a la dreta europea, puix la solució és fàcil; es poden crear tants partits com sensibilitats es creguin oportunes, amb tres o quatre se soluciona. I també poden parlar amb la dreta catalana, jo no les he comptades, però crec que han votat més de set vegades amb l’extrema dreta.
I, a l’esquerra del país de països esperem que facin una campanya amb arguments, sense demagògia, que és de mal gust, que el que sembla revengisme substitueixi a les propostes innovadores… És trist que una part de l’esquerra d’aquest país hagi d’anar a votar amb comentaris com; jo faré vot útil, no queda més remei o com a mal menor…
L’esquerra tenim dret a votar amb orgull, perquè les coses s’han fet bé. El contrari és força trist.
