Gairebé trenta vols afectats en un sol dia, avions desviats, passatgers evacuats i aeroports en alerta. Només aquesta setmana, s’han reportat ciberatacs contra els sistemes de refrigeració de supermercats i bancs de sang a França. Formen part d’una operació coordinada o són incidents aïllats? Fins ara, ningú ha reivindicat la responsabilitat de les accions i les autoritats no han identificat els responsables de les amenaces aèries. Hi ha experts que veuen una campanya orquestrada; altres assenyalen actes individuals o simples imitacions.
No sabem qui hi ha al darrere. Però sí sabem què provoquen aquestes accions, interrompent vols, mobilitzant serveis de seguretat, preocupant la població i posant a prova la resposta de les institucions. Una amenaça de bomba pot ser falsa i, tot i així, tenir efectes molt reals. Quan episodis d’aquest tipus es repeteixen en diferents països i afecten els serveis diaris, creix la sensació que ningú està completament protegit.
L’àrea grisa
Aquesta és una de les lògiques de l’anomenada Gairebé trenta vols afectats en un sol dia, avions desviats, passatgers evacuats i aeroports en alerta. Només aquesta setmana, s’han reportat ciberatacs contra els sistemes de refrigeració de supermercats i bancs de sang a França. Formen part d’una operació coordinada o són incidents aïllats? Fins ara, ningú ha reivindicat la responsabilitat de les accions i les autoritats no han identificat els responsables de les amenaces aèries. Hi ha experts que veuen una campanya orquestrada; altres assenyalen actes individuals o simples imitacions.
No sabem qui hi ha al darrere. Però sí sabem què provoquen aquestes accions, interrompent vols, mobilitzant serveis de seguretat, preocupant la població i posant a prova la resposta de les institucions. Una amenaça de bomba pot ser falsa i, tot i així, tenir efectes molt reals. Quan episodis d’aquest tipus es repeteixen en diferents països i afecten els serveis diaris, creix la sensació que ningú està completament protegit.
L’àrea grisa
Aquesta és una de les lògiques de l’anomenada guerra híbrida, ja que actua per sota del llindar d’un conflicte formal, combinant sabotatge, ciberatacs, desinformació i amenaces. De vegades és difícil saber si els episodis estan connectats, qui els impulsa o què estan tramant. El dubte forma part del problema perquè, tot i que es busca una resposta fiable, la preocupació ja ha impregnat el públic.
El Parlament Europeu ha advertit que accions aparentment no relacionades busquen debilitar les institucions i erosionar la cohesió democràtica. En aquest context, la manipulació de la informació i l’ús d’intel·ligència artificial per automatitzar xarxes o difondre contingut fals poden contribuir a erosionar el suport social a Ucraïna.
El que sembla que està passant és que s’està intentant portar el cost de la guerra a la vida quotidiana dels europeus. Que les interrupcions, la despesa i la inseguretat acaben alimentant una demanda política: que els governs acabin el conflicte tan aviat com sigui possible. Però acabar ràpidament no és el mateix que aconseguir una pau justa. Si la fatiga social porta a retirar l’ajuda de Kíev i acceptar les condicions de Moscou, la pressió haurà aconseguit allò que no va aconseguir per mitjans diplomàtics: posar els governs de genolls a través de l’erosió de les seves pròpies societats.
És una hipòtesi sobre l’objectiu possible d’aquestes operacions, no una conclusió sobre qui va causar els incidents d’aquesta setmana. És convenient mantenir aquesta diferència. Si atribuïm cada amenaça a una potència sense proves, contribuïm a la mateixa confusió que volem combatre.
Actors, tecnologia i poder
Tampoc hauríem d’imaginar que cada operació sigui realitzada directament per un estat. Pot haver-hi grups criminals, intermediaris que actuen per diners o per raons ideològiques, oportunistes que imiten campanyes i empreses privades que venen eines de vigilància i capacitats informàtiques. El mapa és més ampli i menys visible que el dels serveis d’intel·ligència tradicionals.
La intel·ligència artificial pot accelerar i escalar algunes d’aquestes accions: facilita el reconeixement, la creació de perfils falsos i certs ciberatacs. Però la tecnologia sola no decideix contra qui actuar ni amb quin propòsit. Això ho fan les persones i organitzacions que l’utilitzen. Hi ha informes d’un mal ús de la IA per part dels estats i criminals, però no s’ha establert cap vincle directe entre aquestes pràctiques i les amenaces recents als aeroports.
Tampoc no hi ha proves que empreses privades de seguretat estiguin darrere d’aquests incidents. La qüestió més àmplia és qui controla i desenvolupa tecnologies que serveixen per protegir infraestructures i també per vulnerar-les o manipular la informació. No es tracta de culpar un sector sense proves, sinó de reconèixer que la seguretat ja no depèn només del que saben els serveis d’intel·ligència.
La Unió Europea assigna campanyes híbrides destinades a debilitar el suport a Ucraïna a Rússia i a les xarxes relacionades. Aquest és el context general; no ens permet resoldre qui hi ha darrere de cada incident específic.
La resposta europea
Protegir aeroports, xarxes energètiques, transport i instal·lacions sanitàries requereix coordinació i intercanvi d’informació. També requereix comunicar-se bé. Atribuir una operació requereix proves; en cas contrari, les acusacions poden alimentar la desinformació i la desconfiança.
Però no n’hi ha prou amb saber qui va prémer una tecla o va enviar una amenaça. També cal entendre quin efecte busca una campanya així. Si aconsegueix que els ciutadans vinculin la seva seguretat diària amb el suport a Ucraïna i exigeixin marxar-ne, haurà traslladat el conflicte al terreny que li és més favorable: les nostres llars, els nostres serveis i la nostra confiança en aquells que se suposa que els han de protegir.
Héctor Santcovky. De vegades és difícil saber si els episodis estan connectats, qui els impulsa o què estan tramant. El dubte forma part del problema perquè, tot i que es busca una resposta fiable, la preocupació ja ha impregnat el públic.
El Parlament Europeu ha advertit que accions aparentment no relacionades busquen debilitar les institucions i erosionar la cohesió democràtica. En aquest context, la manipulació de la informació i l’ús d’intel·ligència artificial per automatitzar xarxes o difondre contingut fals poden contribuir a erosionar el suport social a Ucraïna.
El que sembla que està passant és que s’està intentant portar el cost de la guerra a la vida quotidiana dels europeus. Que les interrupcions, la despesa i la inseguretat acaben alimentant una demanda política: que els governs acabin el conflicte tan aviat com sigui possible. Però acabar ràpidament no és el mateix que aconseguir una pau justa. Si la fatiga social porta a retirar l’ajuda de Kíev i acceptar les condicions de Moscou, la pressió haurà aconseguit allò que no va aconseguir per mitjans diplomàtics: posar els governs de genolls a través de l’erosió de les seves pròpies societats.
És una hipòtesi sobre l’objectiu possible d’aquestes operacions, no una conclusió sobre qui va causar els incidents d’aquesta setmana. És convenient mantenir aquesta diferència. Si atribuïm cada amenaça a una potència sense proves, contribuïm a la mateixa confusió que volem combatre.
Actors, tecnologia i poder
Tampoc hauríem d’imaginar que cada operació sigui realitzada directament per un estat. Pot haver-hi grups criminals, intermediaris que actuen per diners o per raons ideològiques, oportunistes que imiten campanyes i empreses privades que venen eines de vigilància i capacitats informàtiques. El mapa és més ampli i menys visible que el dels serveis d’intel·ligència tradicionals.
La intel·ligència artificial pot accelerar i escalar algunes d’aquestes accions: facilita el reconeixement, la creació de perfils falsos i certs ciberatacs. Però la tecnologia sola no decideix contra qui actuar ni amb quin propòsit. Això ho fan les persones i organitzacions que l’utilitzen. Hi ha informes d’un mal ús de la IA per part dels estats i criminals, però no s’ha establert cap vincle directe entre aquestes pràctiques i les amenaces recents als aeroports.
Tampoc no hi ha proves que empreses privades de seguretat estiguin darrere d’aquests incidents. La qüestió més àmplia és qui controla i desenvolupa tecnologies que serveixen per protegir infraestructures i també per vulnerar-les o manipular la informació. No es tracta de culpar un sector sense proves, sinó de reconèixer que la seguretat ja no depèn només del que saben els serveis d’intel·ligència.
La Unió Europea assigna campanyes híbrides destinades a debilitar el suport a Ucraïna a Rússia i a les xarxes relacionades. Aquest és el context general; no ens permet resoldre qui hi ha darrere de cada incident específic.
La resposta europea
Protegir aeroports, xarxes energètiques, transport i instal·lacions sanitàries requereix coordinació i intercanvi d’informació. També requereix comunicar-se bé. Atribuir una operació requereix proves; en cas contrari, les acusacions poden alimentar la desinformació i la desconfiança.
Però no n’hi ha prou amb saber qui va prémer una tecla o va enviar una amenaça. També cal entendre quin efecte busca una campanya així. Si aconsegueix que els ciutadans vinculin la seva seguretat diària amb el suport a Ucraïna i exigeixin marxar-ne, haurà traslladat el conflicte al terreny que li és més favorable: les nostres llars, els nostres serveis i la nostra confiança en aquells que se suposa que els han de protegir.
Héctor Santcovky