M’acosto al proper concert de Samara Joy a Barcelona amb una mica de recel. Samara, de 26 anys, podria cantar al costat d’Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan o Carmen McRae sense provocar cap anacronisme. Però reduir-la a una extraordinària intèrpret del passat seria quedar-se a mitges. No l’he vista en directe encara però la seva poderosa veu i presència ha de ser una garantia. I tammateix, el darrer disc m’ha deixat una mica fred i descol·locat. Segurament l’haig d’escoltar més de tres vegades.
Nascuda al Bronx el 1999, Joy s’ha convertit en una de les grans figures del jazz vocal actual. Linger Awhile va ser la seva gran irrupció: frescor, personalitat i una veu prodigiosa. Portrait, el seu disc més recent, confirma el seu nivell tècnic i està magníficament produït, però també resulta més controlat i menys personal. Tot és elegant, sofisticat i impecable; potser massa. El disc amplia, això sí, el seu llenguatge: arranjaments més elaborats, i una banda que li permet anar molt més enllà de la simple relectura dels estàndards.
El 13 de novembre actuarà per primera vegada al Palau de la Música Catalana, al capdavant d’un septet. Una bona ocasió per comprovar si, en directe, aquella personalitat que a Portrait queda una mica amagada torna a situar-se en primer pla.
Félix Ortega