Ja hem pogut veure la nova comèdia francesa d’Olivier Nakache i Eric Toledano que ha conquerit a més de 2 milions d’espectadores a França i que la seva propaganda insisteix en ser un film dels mateixos directors d’Intocable per animar a veure’l. De moment a casa nostra no ha tingut aquest impacte.
Realment és una bona pel·lícula amb la que val la pena passar una bona estona i recordar uns anys peculiars, els any 80. Haig de dir que m’ha agradat, tant pel que fa a la trama, com a la interpretació dels personatges. Aquesta comèdia dramàtica mostra una història, a cops histriònica, a cops divertida i a cops entranyable que em produeixen molts somriures i algunes atabalamentes. La música, la fotografia i tot l’ambient ajuden a donar-li un toc nostàlgic.
Una família de classe mitjana és el nucli de la pel·lícula, i ho és des de la mirada del fill adolescent. Una família a la que li passen coses i les van gestionant al seu aire, mai millor dit. I vull destacar també la figura del conserge, un personatge que d’alguna manera està sempre present i li dona un toc simpàtic, tot i la seva intensitat. De fet gairebé tothom és intens!
Diverses preocupacions s’entrellacen entre elles: la pèrdua de treball, un possible ascens, una festa jueva, neguits d’adolescència, un germà contradictori, dificultats econòmiques, baralles contínues de parella, complicitats diverses i silencis. Enmig d’aquests sorolls la família va resolent les adversitats, a cops d’una manera ben natural i peculiar.
Louis Garrel (pare), Camille Cottin (mare), Pierre Lottin (porter) i Alexis Rosenstiehlm (germà) acompanyen al jove Simon Boublil (Vincent), protagonista d’aquesta divertida y nostàlgica història ambientada al París dels 80. Vincent debuta al cinema i fa un bon paper central. Les seves mirades tendres i les seves ocurrències fan sentir-lo molt proper. Vull destacar també el paper del germà gran que, sota unes aparences determinades i amb múltiples destreses per torejar tothom, quan vol està al costat de qui calgui, donant suport a la seva manera. Cada família és un món i aquesta no està exempta del seu i es mostren tal qual, sense maldat aparent.
L’adolescència és l’altre eix central amb les seves descobertes, els seus dubtes existencials, l’absolut enamorament del Vincent i tots els seus enginys per ser correspost, les amistats… Sembla ser que la pel·lícula està inspirada, en part, en les pròpies vivències dels directors i per això coincideix l’edat de la seva adolescència amb els anys en que passa la pel·lícula.
Oh els any 80! Anys de canvis, música icònica, efervescència cultural, molt d’atur, canvis al mercat laboral, les dones es promocionen, presència del cinema (videoclubs), arriben els ordinadors…
I per què no reviure amb nostàlgia?
Pilar Gorina