En una escena musical catalana dominada sovint pel pop de producció electrònica, els ritmes urbans i les fórmules festives amb molt de mestissatge musical, La Ludwig Band juga en una altra lliga. La banda d’Espolla (Alt Empordà), liderada per Quim Carandell, ha construït un univers propi a partir del rock, el folk i el pop de guitarres, amb ecos clars de Bob Dylan i The Band; també, diuen els entesos, de Pau Riba, no tant per la música sinó per la manera d’explicar històries.
Musicalment, La Ludwig Band reivindica el plaer de tocar en grup: guitarres, teclats, harmonies vocals i arranjaments orgànics que respiren rock’n’roll clàssic. Però el seu gran tret diferencial són les lletres: històries quotidianes, personatges singulars, ironia, contradiccions i una mirada simpàtica al dia a dia de les persones que habiten el barri o la ciutat. I aquesta combinació de tradició musical, intel·ligència, humor i frescor els converteix en una de les propostes més originals i estimulants de la música catalana actual.
Durant uns quants anys em vaig fer un tip d’escriure crítiques de discos per revistes musicals, però me’n vaig cansar i encara em dura. Per això en els STEREOs no faig crítica de novetats sinó referències als artistes i responsables que hi ha al darrera. Així que aprofito per reivindicar el periodisme que fa crítica i especialment al què ho fa bé, aquell que explica i alhora transmet quelcom més. Recomano moltíssim la crítica del darrer disc de la Ludwig (adictiu, per cert) escrita per Ferran Mestre al digital Núvol. Tot un exemple de coneixement i dedicació.
Félix Ortega