Heu menjat panellets? De ben segur més que castanyes. A mi els que més m’agraden són els de pinyons, diria jo que son els de tota la vida. Tot i així m’encanta veure les formes i tastar els sabors que donen a altres peces com castanyes, bolets, carbasses, amb afegitó de codony …
Recordo quan de petita i de joveneta anava a buscar una paperina de castanyes, amb un bon abric de llana amb butxaques on repartíem les castanyes i ens escalfàvem les mans. Eren dies de fred. He buscat l’origen d’aquesta festa a casa nostra. Sembla que no està gaire clar; es relaciona amb la tardor i amb el record de les persones difuntes molt comú en diverses tradicions religioses i culturals.
És una festa que m’agrada perquè la celebres en companyia, sigui la família, siguin els amics. Tot i que no fa el fred de fa anys, és una de les primeres senyals que acabarà arribant. I mengem castanyes i moniatos. Els moniatos no els cuino jo, els compro a les castanyeres, a les parades que hi ha als carrers, també als nens de les ecoles que en venen per fer un racó per alguna sortida o viatges de final de curs. Els moniatos abans no m’agradaven; d’un temps ençà m’agraden quan els he menjat en restaurants on un parell de rodanxes gruixudes acompanyen un bon tall de carn. Així, sí.
Un altre record d’aquesta festa és el d’uns amics mexicans que em van explicar la celebració tradicional dels difunts, amb els seus altars. De fet, aquí, seguint la tradició catòlica, també el dia 1 de novembre se celebra el dia de tots els sants, previ al de difunts. Els altars dels difunts son veritables obres d’art amb menjar, begudes i objectes que agradaven al difunt que es recorda. També s’adornen els cementiris i es fan concursos utilizant com a decoració les «Catrines», calaveres i nines que representen esquelets. Quan varen tornar a Mèxic després dels seus estudis a Barcelona em van regalar una Catrina. L’origen de la celebració vé de les cultures indígenes anteriors a la cultura hispànica. És un exemple exitós de sincretisme al unir-se les tradicions ancestrals amb les celebracions catòliques dels dies 1 i 2 de novembre.
No se celebra ni el primer ni el segon dia de novembre però quan de joveneta estudiava anglès vaig conèixer una tradició anglesa que se celebra el dia 5 de novembre; té a veure amb la mort i amb la religió catòlica i per això us l’explico. L’any 1605 regnava a Anglaterra el Rei Jaume I, protestant. Uns conspiradors, entre els quals es trobava Guy Fawkes, planejaven assassinar-lo perquè el nou rei fos catòlic i ho farien destruint el Palau de Westminster, seu del Parlament a Londres, on es trobava el rei. Els fets es van anomenar La conspiració de la pólvora. En Guy Fawkes estava guardant la pólvora però algú havia cantat i la nit del 5 de novembre el van empresonar i condemnar a mort. No us explico com va morir, us ho deixo perquè conegueu més d’aquest personatge. Ja sabeu on trobar el final de Guy Fawkes i més de la seva vida amb facilitat. I tornant a la història, el vespre del dia 5 de novembre se celebrava al Regne Unit la salvació del Rei Jaume I, amb espectacles pirotècnics i fogueres sobre les quals es cremaven els Guys, ninots amb l’efigie de Guy Fawkes. Els nens feien servir els Guys per demanar diners al crit de “penny for the guy” per comprar focs d’artifici. Ha quedat una festa plena de fogueres, focs d’artifici i plats tradicionals com les pomes caramelitzades, les patates al caliu o el caramel de la foguera (Bonfire toffee). I l’anomenem Guy Fawkes Night, Bonfire Night, nit de les fogueres, o Cracker Night o Fireworks Night, nit dels focs artificials.
Entre els meus records també hi ha un Halloween, de fet, l’únic Halloween autènctic que he viscut. La paraula també està relacionada amb Tots Sants. Va ser fa anys a San Francisco, a casa i al barri d’uns amics, casa i jardí ben decorats amb aranyes i teranyines i esquelets. Allà sí que s’organitzaven uns bons grups de quitxalla que anaven casa per casa per preguntant Trick or treat, truc o tracte (la veritat és que desconec què diuen els nens en català). Tan real era aquell Halloween que els cotxes de la policia paraven quan veien un grupet de nens i nenes, baixaven disfressats i els hi donaven caramels. Es veia el carinyo de la gent gran i la il·lusió de la mainada.
Aquests dies, en algun moment, penses en la mort, almenys, en els morts. Els cementiris ja es preparen uns dies abans per l’increment de visites, el transport de la ciutat s’organitza per facilitar l’accés a tots els qui s’hi adrecen, es venen flors per adornar les tombes i els nínxols, es netegen i alguns ploren a qui recorden. La mort és un traspàs, un canvi, biològic i filosòfic. La seva celebració també forma part de les diverses cultures, acabem de llegir sobre la celebració mexicana però i a l’Antic Egipte, amb el seu llegat del Llibre dels Morts i les tombes a la Vall dels Reis? La mort s’associa massa sovint amb la por, el pànic, inclús el terror. Però deia André Malraux que «la mort només té importància en la mesura que ens fa reflexionar sobre el valor de la vida».
A mi no em fa por cap de les tradicions i històries que us he explicat, poden ser més festives o més profundes. El més terrorífic que m’ha passat aquests dies ha estat llegir un rètol que deia VIU EL CASTAWEEN!
Montserrat Garcia Llovera amb la col·laboració de Neus Mas Lacayo