Vaig descobrir els Isley Brothers amb el seu popular “Shout” (1959), en alguna banda sonora de película dels anys vuitanta o noranta. El clàssic rock’n’roll ballable. Per aquella època també vaig enterar-me que la fabulosa interpretació de Rod Stewart “This Old Heart of Mine” era així mateix d’un vell clàssic dels Isley Brothers de la seva època amb la Motown Records. Però la meva sorpresa va venir anys després quan, buscant versions de cançons de Neil Young, vaig topar-me amb “Ohio/Machine Gun”, inclosa al disc Givin’ It Back (1971).
El disc parteix d’una idea magnífica: una banda negra reinterpretant Dylan, Neil Young, Stephen Stills o James Taylor i portant les seves cançons al terreny del soul, el gospel i la psicodèlia. Una evolució musical extraordinària, agafant material aliè i convertint-lo en una cosa completament pròpia.
I és que aquella connexió amb el rock de la contracultura de finals dels 60’s venia de lluny: un joveníssim Jimi Hendrix havia estat guitarrista dels Isley Brothers el 1964, girant i enregistrant amb ells abans de convertir-se en llegenda. Anys després, Ernie Isley —que de nen havia vist Hendrix assajar a casa seva— es convertiria en una de les grans armes del grup amb la seva guitarra solista.
Entrant la dècada dels setanta, amb discos com 3+3 (1973) o The Heat Is On (1975), els Isley van construir una formidable barreja de soul, funk i rock. Prince mai ho ha afirmat, però segurament el seu estil com a guitarrista i cantant beu molt de cançons dels Isley com “That Lady”, “Fight the Power” o “For the Love of You”.
Félix Ortega